Del barraquisme al cul d'ampolla
Cinc-cents pisos nous van suprimir el 1978 el barraquisme a Girona. Un any després, la Font de la Pólvora ja era un focus de problemes
Trenta anys després de la seva construcció, el barri de la Font de la Pólvora continua essent una anomalia urbana i social, el pati del darrere de la ciutat de Girona que el règim franquista va decidir crear per posar fi al barraquisme que a finals dels setanta encara omplia la muntanya de Montjuïc. L'hivern del 1978, però, el futur es veia amb optimisme: cinc-cents pisos nous de trinca aixecats a la vall de l'antiga font Picant van ser repartits entre els sectors més necessitats i les barraques amb els sostres d'uralita van desaparèixer per sempre de la fotografia de la ciutat. El problema va ser per als successius ajuntaments democràtics, que han hagut de gestionar com han pogut l'herència franquista, un cul d'ampolla on s'embussen importants bosses de marginalitat sotmeses de manera permanent al que el director de l'escola de la veïna Vila-roja, Cristóbal Sánchez, ha batejat irònicament com l'efecte estornell.
L'últim refugi
«El barri passa èpoques millors i èpoques pitjors», explica Sánchez. «S'han fet grans esforços a tots els nivells, especialment a nivell educatiu, i les escoles han aconseguit el reconeixement de la comunicat educativa perquè intentem que els fills no paguin pels errors dels pares. Però quan teníem les coses encarrilades, la desaparició del barri de Can Tunis de Barcelona, i d'altres episodis semblants, van suposar l'arribada de gent socialment desestructurada, i una reculada en els progressos que s'havien fet». Aquest és un dels principals problemes de la Font de la Pólvora, i per extensió, cada vegada més de Vila-roja: la periòdica arribada de gent rebotada, que troba aquí el refugi que li neguen a d'altres zones del país. L'efecte estornell, que diu Cristóbal.
El discurs oficial no ho reconeix, però a la pràctica és gairebé impossible tenir un cens fiable de la gent que ha trobat sostre a la Font de la Pólvora, i els títols de propietat que trenta anys enrere van ser venuts a preu simbòlic han passat per tantes mans que la titularitat dels pisos s'ha acabat perdent en un laberint indesxifrable. Els darrers anys, l'arribada de noves onades d'immigrants (marroquins, indis, coreans...) ha enriquit la barreja, però els carrers estan marcats amb fronteres invisibles que només els desinformats gosen ignorar, sobretot si trepitgem territori gitano. L'esponjament del barri, amb enderrocaments selectius de blocs abandonats, ha donat oxigen a la integració social, però la crisi econòmica no és precisament una bona aliada per a la convivència. Una prova és la manca d'aparcament. Molts dels cotxes que ocupen les places no es mouen al llarg de tota la setmana. Els propietaris no surten de casa d'ençà que van perdre la feina.
Neus Pi, una altra mestra veterana amb vint anys al sector, està orgullosa de la feina feta però, al mateix temps, es lamenta que encara avui massa joves caiguin a les xarxes de la droga. «És molt dur veure que alumnes teus, que has vist créixer, quan acaben l'escola no saben què fer, que es passegen pels voltants del pati sense saber què fer i que al final acaben com acaben.»
«Aquí, l'edat del per què comença als tres anys»
Fa trenta-set anys que fa de mestre a l'escola de Vila-roja, però la majoria dels nens de primària són de la veïna Font de la Pólvora perquè al barri ja només hi queda gent gran. Quan va començar a fer classes, encara no existia la Font de la Pólvora.
–«No, Vila-roja era un barri de treballadors, immigrants andalusos i extremenys, semblant a Germans Sàbat. Amb la creació de Font de la Pólvora tot va canviar. Va augmentar la delinqüència, primer amb coses petites com ara mainada que robava la roba estesa. Més endavant, amb la droga.»
–Fem un salt i traslladem-nos al 2009. La situació ha empitjorat?
–«Hem passat èpoques pitjors, la veritat. Al principi del mandat del conseller Saura, va augmentar molt la pressió policial i això va donar bons resultats. La situació d'exclusió, però, és la mateixa de sempre. Ara es reben noves onades d'immigrants, marroquines i asiàtiques principalment. L'atur es nota molt.»
–El barri avança?
–«La gent que progressa, marxa, i a l'escola has de començar permanentment de zero. Que quedi clar que aquí no hi ha alumnes conflictius. La conflictivitat la crea l'entorn. En general, són alumnes que maduren abans que els altres. L'edat de començar a preguntar per què, per exemple, que normalment és als set anys, aquí comença als tres. El barri avança, però, per veure els progressos de la inversió que s'hi fa, s'ha de valorar amb perspectiva.»
–La gent de Vila-roja de tota la vida veu amb preocupació l'arribada de nous immigrants.
–«Per què els immigrants compren o lloguen pisos a la Font de la Pólvora? Perquè són ximples? No: evidentment, pel preu. El dia que a Emili Grahit hi hagi pisos de protecció oficial, els immigrants hi aniran. En alguns països europeus, per exemple, a cada bloc de pisos que es fa a l'Eixample, obliguen per llei a reservar-ne un parell de protecció oficial.»