Més actual que mai

Enaltit pels uns i defenestrat pels altres, la figura de Henry David Thoreau es projecta generació rere generació amb lectures renovades. No és aquesta la principal qualitat d'un clàssic? Alguns volen situar al davant de les seves idees la fama del personatge, de qui molts només recorden que va ser empresonat per no voler pagar impostos, però pocs es pregunten per què s'hi va negar. Com recorden els editors de Proteus –que presenten una traducció de La desobediència civil a càrrec Mercè Capdevila–, el 1846 Thoreau va prendre aquesta mesura contrariat per la política dels EUA en les pràctiques esclavistes i per la guerra contra Mèxic, a qui van acabar robant el 150% del territori.

Sobre aquest punt, diverses organitzacions de la dreta americana l'han reivindicat, però Thoreau passarà a la història com un dels ecologistes llibertaris més destacats de l'humanisme. En català disposem d'alguns dels seus títols fonamentals, com ara el mític Walden o La vida als boscos (Símbol), Passejades (Olañeta) i Textos escollits (3i4). No cal dir que el Walden és un text fonamental i autobiogràfic sobre com un jove independent entra en comunió amb la naturalesa després d'instal·lar-se en una cabana al bosc.

El treball manual, la rebel·lia contra la societat i l'actitud independent van inspirar figures de la civilització com ara Gandhi, Tolstoi i King, però també el moviment anarquista i corrents antiautoritaris al llarg del segle XX, com els beatniks, els hippies i tota la fauna diversa de la contracultura, que desembocaria en París, Berkeley i altres capitals. Aquí, Ricardo Bofill va anomenar Walden II a un dels seus edificis emblemàtics i ha tingut lectors des de fa dècades.

Per molts motius és oportuna l'edició del petit manifest La desobediència civil. Tant per ser un clàssic del pensament llibertari com per la utilitat del seu missatge ara, quan els desaprensius apugen els impostos sense aturador mentre aboquen els treballadors a l'atur i aconsegueixen que tot el teixit de botiguers i petits empresaris pleguin. Des de les primeres frases, el text és d'un didactisme radical: “Accepto amb entusiasme el lema el millor govern és el que menys governa, i m'agradaria veure'l actuar així de forma més ràpida i sistemàtica”. “Si es compleix, finalment es resumeix en això, que també crec: el millor govern és el que no governa gens”, hi afegeix. Aquestes premisses han servit a alguns partits llibertaris de l'eix més conservador dels EUA per reivindicar-lo dins el campi qui pugui que volen assolir. No és un desconegut, tampoc, per moltes bases del Partit Republicà.

Thoreau s'assembla a Nietzsche perquè el van assumir sectors oposats. El pensador americà té força lapidària quan diu que “sota un govern que empresona algú de forma injusta, el veritable lloc per a un home just també és la presó”. El seu pamflet és farcit d'interpretacions sobre la realitat ben sucoses, per exemple quan opina que qui paga impostos ho fa per ignorància o quan qüestiona la constitució americana. Alguns crítics han destacat la qualitat gairebé mística del discurs del pensador, però en el moment actual l'hem de llegir com a un lúcid exponent del sentit comú. Thoreau representa l'autoconsciència quan ens proposa el diàleg amb la naturalesa, però el seu individualisme té el contrapunt perfecte en la crítica que representa La desobediència civil. L'he rellegit pel parc Güell aquests dies: no era el lloc indicat, enmig de la degradació de Gaudí que ha provocat el turisme. Potser li hauríem de regalar un exemplar al bo de l'alcalde Xavier Trias.