Pintura contra l'oblit

Quan el món va descobrir els horrors del nazisme, els mentors de la cultura van reaccionar amb un dilema pertorbador: era possible escriure poesia després d'Auschwitz? El fatalisme de la crisi de la representació és encara avui vigent, potser més que mai. Des del camp de les arts visuals, Josep Maria Cabané (Barcelona, 1963) ha dut a terme un intens –i sens dubte extenuant: l'ha abduït durant una llarga dècada– projecte de recerca que ara es presenta en una exposició a l'espai Balcó de l'Arts Santa Mònica (oberta al públic fins aquest dissabte). El títol, pertinent, i fins a cert punt incòmode: Pintar després.

“L'horror no és representable”, exclama l'artista al costat de l'obra que obre el recorregut expositiu, una pissarra atrotinada en què s'endevina la silueta del gueto de Varsòvia. El guix, tènue, mig esborrat, fa l'efecte que s'extingirà aviat, i que no en quedarà res, el mateix que va quedar del gueto després que els alemanys l'arrasessin amb foc.

En lloc d'intentar representar l'horror, Cabané ha preferit invocar-lo en unes obres subtils i perspicaces que només es deuen a signes cartogràfics i lingüístics, apel·lant a l'essencial, sense efectismes estètics, sense sensibleries, renunciant del tot a l'espectacle de la violència i del sofriment de les víctimes.

Però això no vol dir que no n'hi hagi, de crueltat, en les seves peces. És més: pràcticament totes estan creades amb una tècnica brutal, salvatge i destructiva, desafiant els límits de la pintura. L'artista ha colpejat els quadres amb cops de puny i puntades de peu fins a deixar-los plens d'esquerdes i de forats que deixen al descobert la carn viva de la tela. Ho ha fet “amb ràbia i impotència” en les obres dedicades als guetos; el més conegut, el de Varsòvia, però també els de tantes altres ciutats, Riga, Minsk, Lviv, Vílnius..., fins a divuit, tots evocats amb els seus contorns precisos i delicats.

Cruel metàfora d'una memòria històrica fràgil i precària que avui ha deixat de commoure, l'artista exhibeix una part d'una sèrie d'obres de gran format en què ha escrit els noms de tots els catalans que van morir als camps nazis. No és a la manera d'un memorial polític, ja que en les seves pintures no es pot identificar cap víctima: els noms, il·legibles, són mers traços espectrals que deambulen rere l'espessor de la pintura. Amb la mateixa pulsió, i emulant el rastre fantasmagòric d'un llamp encegador, ha cosit la frontera francoespanyola en unes teles que imploren les ferides pendents de cicatritzar del drama de l'exili de la Guerra Civil espanyola.

El projecte de Cabané s'ha mostrat parcialment en exposicions a Vic, Sabadell, Mataró i, fa poc, en la seva versió més àmplia, al Museu de l'Exili de la Jonquera. A Barcelona, en canvi, ha arribat en un format molt reduït; tant, que penalitza un gros important de la producció de l'artista i silencia, en part, el seu sonor clam contra l'oblit.