Societat
ANNA PAGÈS
AUTORA DE ‘SOBRE EL OLVIDO' (HERDER)
“Reviure el que et fa patir et fa feble”
“No podem construir la nostra vida a l'entorn d'un dolor..., sigui quin sigui”
“S'ha d'acceptar el sofriment però aparcar-lo per poder viure una vida”
“L'amistat pot ser una fórmula per fer possible l'oblit”
L'oblit ha de ser el principi d'alguna cosa nova, encara que hàgim d'inventar-la, diu aquesta doctora en ciències de l'educació i professora de filosofia de l'educació a la Facultat de Psicologia i Pedagogia Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.
En el seu darrer llibre, Sobre el olvido (Herder Editorial), Anna Pagès es planteja les circumstàncies de l'oblit i què significa oblidar. Què significa des del punt de vista subjectiu, el que els filòsofs anomenen historicitat, i què significa tant a nivell de generació com del que les lleis anomenen memòria històrica.
Fem moltes coses per no haver de pensar i per oblidar?
Ara hi ha un fenomen d'època que és la fugida cap endavant: no haver de pensar en el que ha passat per tirar endavant i girar full. Però Nietzsche ja ho va dir: “ Tots vosaltres que estimeu el treball salvatge i les coses ràpides, noves, estranyes, us suporteu malament a vosaltres mateixos, la vostra diligència és fugida i voluntat d'oblidar-se de si mateix.”
Per tant?
Com diu el mateix filòsof, “s'han de deixar caure a terra moltes coses”. Això vol dir que en certa manera hem de renunciar a reviure constantment les coses que ens fan patir perquè reviure el que et fa patir et fa feble per tirar endavant. Cal no reviure-ho tot tant i renunciar a l'excés de mortificació.
Què és l'oblit?
Jo plantejo una visió positiva. L'oblit ha de ser l'acceptació que hi ha un sofriment que sempre hi serà però que s'ha de quedar en algun lloc que ens permeti viure el present. A vegades el problema de l'oblit és que és una forma de negació: no volem pensar en allò que ha passat, ho volem deixar enrere..., però deixar enrere les coses difícils no és una bona solució per viure en el present.
Per tant, la gent que ho passa malament i dissimula?
No és una bona solució. La qüestió és com fer possible que el present es pugui viure. Hi ha coses del present que són molt difícils i molt agudes que ens afecten i ens travessen... Hi són però no podem viure únicament pensant en aquestes coses. Hem de trobar un lloc (simbòlic) on deixar-les per viure'n d'altres. Per tant, l'oblit ha de ser també una invenció: implica que si podem deixar enrere les coses difícils podem descobrir del present altres coses que són molt interessants. Si ens mortifiquem no les veiem.
Davant un episodi traumàtic?
La Guerra Civil, per exemple. Negar-lo no ens ajuda. Ara, un cop sabut, hem de deixar això que ha passat en el lloc que toca. El mateix passa amb una pèrdua personal: no podem construir la nostra vida a l'entorn d'un dolor del passat..., sigui quin sigui.
Cal sobreposar-se.
S'ha de saber que el dolor hi és, però no podem construir la nostra vida al voltant d'això. És com posar una tireta a una ferida. El teu present ha de ser el teu present.
I la gent que no pot oblidar...?
Té un problema per viure una vida.
Què es pot fer?
En el meu llibre agafo una metàfora treta del llibre de Jorge Semprún La escritura o la vida. Explica que quan va tornar del camp de concentració de Buchenwald i vivia a París no podia dormir. Aleshores a les sis del matí anava a veure la seva amiga Claude-Edmonde Magny i ella li feia un cafè. Semprún no podia oblidar però tenia cada dia “un cafè de veritat” a les sis del matí i la companyia de la seva amiga. L'amistat, doncs, podria ser una fórmula possible per fer possible l'oblit.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.