Nascuda a pagès
excepció ·
Constituïda a Vilafranca del Penedès, ha estat l'única de totes les caixes catalanes que no es va crear en una ciutat industrial
El seu primer director general, Joan Insensé, ho va ser durant 28 anys
Una exposició molt important al risc immobiliari, tant de participacions com de finançament a grups constructors, ha marcat el seu futur
Caixa Penedès, constituïda el 1913, és l'única de les caixes catalanes que no es creà en una ciutat industrial. Però a Vilafranca hi havia petita pagesia, dependents de comerç i de magatzems, i fins i tot un ateneu obrer. Va ser promoguda per un moviment d'església: l'Associació Catòlica. Fins al 1936 la seva activitat va ser modesta. Per als membres de la junta de govern, políticament conservadors, es tractava de remunerar un estalvi popular i fer una obra benèfica amb els beneficis obtinguts.
El canvi i l'impuls no arribaran fins a la dècada dels anys cinquanta, quan es creà per primera vegada, el 1954, la figura del director general, inexistent fins aleshores. El càrrec l'ocuparà Joan Insensé, procedent del sector bancari, que es mantindrà 28 anys en el càrrec i li va deixar una petja profunda. La seva plataforma serà la nova seu social de la caixa, en un immoble comprat el 1947 i que li suposà una fortíssima inversió, si tenim en compte els fons propis amb què comptaven. Insensé actuarà com si fos el director d'un banc: expansió per la comarca i veïnes, compra d'accions i obligacions d'Acesa –la concessionària de l'autopista que creua la comarca– i construcció d'habitatges, destinats a cobrir el dèficit residencial públic que existia en els anys de forta immigració. El 1975 obrí la primera oficina a la ciutat de Barcelona i a continuació s'anà estenent per tot Catalunya.
Insensé es jubilà el 1982 com a director general, però passà al consell, on va ocupar la vicepresidència. Deixarà la caixa el 1985, després d'una inspecció del Banc d'Espanya, que hi detectà irregularitats. Seran uns moments delicats, que l'entitat superarà sota la direcció de Joan Josep Farràs (1985-1996) i Ricard Pagès. El 1986 adopta per primera vegada el nom comercial de Caixa Penedès.
L'obra social havia estat cultural i social, amb la Llar d'Ancianitat Inglada-Via, obra sanitària, clubs de jubilats i llars d'infants. El 1985 el centre cultural s'instal·larà al Fòrum Berger-Balaguer, un edifici singular al centre de Vilafranca. Sota la direcció general de Ricard Pagès, la caixa va apostar per un fort creixement: dipòsits, oficines i inversions. L'obertura d'oficines s'estengué per tot Catalunya, Madrid (1989) i Fraga, fins a esdevenir la tercera caixa catalana per volum de dipòsits; es va fer una forta inversió creditícia, concentrada en crèdits hipotecaris, i es creà una xarxa de societats filials –assegurances i serveis financers en general.
Risc immobiliari
El 2008 l'estructura de gestió s'amplià amb la creació de dues direccions generals adjuntes, sota la presidència de Josep Colomer. Era coneguda la important exposició al risc immobiliari de l'entitat en forma de participacions i finançament a grups constructors. El 2009, el darrer any d'autonomia de Caixa del Penedès, es tancà amb uns beneficis de 39,22 milions d'euros. Tenia 633 oficines, de les quals 537 eren a Catalunya i la resta a Aragó, Madrid i el País Valencià.
Les pressions de la Generalitat i del Banc d'Espanya impulsaren Caixa Penedès a buscar una fusió amb Caixa Laietana, de Mataró, que fracassà. Va trobar la solució fora de Catalunya, en contra de la política del govern català. El juny del 2010 s'anuncià la creació d'un SIP –fusió virtual– en el qual participava amb un 27%. El grup estava encapçalat per Caja Murcia (39%), juntament amb Sa Nostra, de Palma (14,5%), i Caja Granada (19,5%), i demanarà a l'Estat –FROB– un crèdit de 915 milions. Però s'imposarà el canvi de naturalesa jurídica.
Al juliol, el SIP es convertí en el Banc Mare Nostrum: la participació de Penedès serà del 29% i tindrà quatre llocs en el consell d'administració, amb Ricard Pagès com a vicepresident. El domicili d'un banc format per caixes mediterrànies es fixarà a Madrid, una fórmula original. El gener del 2011, el conseller d'Economia del nou govern català, Andreu Mas-Colell, criticarà la fusió no catalana.
Ricard Pagès va ocupar la presidència el maig del 2011, però per poc temps. Al novembre es van conèixer els generosos plans de pensions que s'havien atribuït els directius, que superaven els vint milions d'euros. Pagès i altres directius van ser destituïts. El nou president, Albert Vancells, va declarar el desembre del 2011 que s'havia sentit traït.