Opinió

Trementinaires

Les protagonistes del periple, que marxaven
de casa carregades fins
a dalt de llaunes, algun petit podall, una romana i petites coixineres,
van ser les dones

Aquest estiu he tornat al Museu de les Trementinaires, a Tuixén (Alt Urgell). Obert el 1998, l'havia conegut com a projecte abans de néixer, però no l'havia vist d'ençà de la remodelació que s'hi va dur a terme, ara deu fer tres o quatre anys. Continua essent un espai petit, modest, acollidor, que conserva com a element més espectacular –al costat de les fotografies– una escenografia fidel d'una cuina antiga de pagès a muntanya i que s'ha enriquit ara amb un audiovisual que constitueix també un document preciós. Hi ha, igualment, molta informació sobre les herbes remeieres. Però, per damunt de tot, continua albergant un tresor etnogràfic impagable: la memòria d'una aventura prodigiosa protagonitzada per un grapat de dones valentes en uns temps heroics, quan les distàncies eren enormes i la majoria de la gent no coneixia del seu propi país gairebé res més que no fos la vall que els havia vist néixer i el paisatge envoltat d'unes muntanyes molt altes, tan altes com un mur infranquejable.

Per si el lector d'aquest article encara no sap de què li parlo, diré que durant un centenar d'anys, coincidint amb uns temps de notable pressió demogràfica i de desmembrament social, un gran nombre de dones de la vall de la Vansa i Tuixén, a l'Alt Urgell, van emprendre un o dos cops l'any un llarguíssim viatge a peu –que tant podia durar uns quants dies com tres o quatre mesos– fins a terres catalanes molt remotes: ho feien per vendre pel camí diverses plantes i remeis que tenien virtuts medicinals i que elles coneixien més bé que ningú per la cultura de muntanya. Les designem com a trementinaires perquè la trementina, una resina que s'extreu del pi roig, és el remei que les va fer més populars, ja que, degudament aplicada com a pegat, combatia amb eficàcia principalment el dolor, els cops i les torçades, així com les picades i les úlceres. D'aquesta manera, aquestes dones intrèpides guanyaven un sobresou per a la seva família. L'última de totes elles va ser la Sofia Montaner, d'Ossera –el poble prop del qual s'ha produït aquests dies un incendi de bosc i de matolls, lleu per fortuna–, que va acabar els seus trajectes el 1982.

Posats a rumiar sobre aquesta aventura, hi ha dues coses que trobo que resulten especialment fascinadores. La primera és que, pràcticament sempre, les protagonistes del periple, que marxaven de casa anaven carregades fins a dalt de llaunes, algun petit podall, una romana i petites coixineres, van ser les dones. Que a mitjan segle XIX i a l'inici del XX, correguessin pel món parelles o trios de dones sense els seus marits, exposades a tota mena de perills i amenaces, a mercè de la rebuda que rebrien en les cases i els pobles per on anaven passant, sembla francament increïble. Tot fa imaginar, a més a més, que de retorn a casa aquestes dones ja no eren exactament iguals que quan van emprendre el viatge: havien vist molt de món, s'havien buscat la vida sense l'ajuda masculina, havien deixat la casa i els infants sota la responsabilitat dels seus cònjuges i parents, havien organitzat els seus dies i les seves nits i havien arreplegat un bon grapat de monedes: així, doncs, per força, alguna cosa de molt profunda devia haver canviat en les seves pròpies vides i en les dels seus familiars...

L'altra cosa que em fascina són els recorreguts que seguien. (Per cert, en l'audiovisual del museu, una trementinaire va cantant davant nostre i a tota velocitat cadascun dels pobles del seu recorregut, sense vacil·lar en cap moment ni deixar-se'n un de sol!). Cal recordar que solien anar-hi caminant, i hi afegeixo que arribaven fins al mar, fins a Figueres, fins a Barcelona, fins a Reus, fins a l'Aragó... Devien fer unes jornades de camí esgotadores, interminables, que fan esborronar l'home i la dona normal d'aquest nostre mil·lenni, en aquest occident tan acomodat, tan poc sofert... Com era possible? D'on treien tanta força i tanta gosadia? Només per necessitat? Només per poder pagar els seus impostos en metàl·lic –en un temps d'escàs intercanvi monetari– i alimentar millor la seva família? A mi m'agrada pensar que, al costat de tot això, tan elemental, tan obvi, hi havia d'haver per força algun ressort afegit, alguna atracció una mica inexplicable: per exemple, un afany voraç de veure món, de remullar els peus a la platja, de sentir altres accents diferents, de conèixer de primera mà el món fascinador de la ciutat.

Tot això, i unes quantes coses més, se'ns planteja i se'ns explica al Museu de les Trementinaires. Visitar-lo fa pensar que la xarxa completa de museus que aquest país necessita no s'acaba tan sols en els grans equipaments de les grans ciutats, aquells que constitueixen una peça fonamental del nostre patrimoni. Necessita també d'una munió d'instal·lacions i de museus que ens donin a conèixer, sigui amb peces i materials tangibles, sigui amb audiovisuals i fotografies, la gran diversitat de tresors amagats que es troben, més o menys mal coneguts, al llarg i ample del nostre territori. Ens fan falta tots, amb l'ajuda de la dèria dels col·leccionistes i del suport de les institucions, i seria absurd i suïcida establir gradacions massa rígides al voltant de cadascuna d'aquestes manifestacions de la nostra cultura. Entre totes, i cadascuna amb la seva pròpia i desigual riquesa, confegeixen la complexitat del nostre poble, del nostre passat, del nostre patrimoni.

Si podeu, feu una escapada cap a la vall de la Vansa i Tuixén. Al costat d'una acollida excel·lent, i del formatge i de les melmelades, a la vora dels cims i de la neu, a prop del rastre de càtars, contrabandistes i pastors, hi trobareu la memòria d'una aventura que, amb ulls d'avui, ens sembla realment excepcional.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.