És època de valents
El Tantarantana, La Seca i la Muntaner afronten el nou curs amb la implicació de companyies i directors d'espectacles contrastats per atraure nou públic
El Tantarantana obrirà a partir del gener una sala ‘off' per a espectacles no convencionals
Les sales alternatives han llegit els temps a venir i hi han posat dosis de valentia i d'obertura. Refugiar-se en el que ja és conegut no serà suficient per sobreviure; cal buscar nous interessos per atraure un públic que, per la deferència del govern estatal, ara haurà de pagar un 13% més d'IVA per a les entrades de teatre. La Sala Muntaner, el Tantarantana i La Seca acullen artistes i directors, habituals en programacions de teatres públics. Ara, en vista de la reducció dels cartells per les retallades en ajudes a produccions i també a la programació (uns altres companys que no es poden obviar) tornen a escenaris on ja havien intervingut abans de consolidar una carrera a les sales de més reconeixement.
Xavier Albertí (es recupera el Vostè ja ho entendrà, amb Carme Sansa, que els ha valgut el premi nacional de teatre) al Tantarantana; Rosa Novell (Els missatgers no arriben mai), Hermann Bonnín (La meva Ismène), Rafel Duran (Al fons del calaix) i Marta Buchaca (que debuta en clau musical amb Les dones que agraden els homes) a La Seca, o Magda Puyo (Cosmètica de l'enemic, amb dramatúrgia de Pablo Ley i Lluís Soler com a actor amb Xavier Ripoll) a la Muntaner són alguns dels noms propis que confeccionen la temporada a les sales alternatives. El Raval, per ara, només planteja Dies de vi i de roses a partir d'octubre. Fins i tot el Círcol Maldà planteja un ambiciós muntatge sobre Barcelona amb un estol d'autors consagrats (com ara el mateix Eduardo Mendoza) per fer un repàs històric de les darreres dècades a la ciutat. Una obra coral que ben bé podria interessar a un teatre públic, però que s'oferirà amb humilitat i la major honestedat possible al Maldà d'aquí a poques setmanes.
El director del Tantarantana, Julio Álvarez, apel·la a la necessitat d'obrir-se per superar el temporal. Tant és així que la sala ha canviat la sala d'assaig de lloguer apropant-la a la mateixa escala del carrer de les Flors, 22. També en aquest espai, a partir d'ara, es podran oferir muntatges que no estiguin pensats per representar-se a la italiana. Són treballs, cada cop més nombrosos, de nous creadors que busquen una nova manera de connectar amb el públic per convertir el teatre en una experiència activa. També serà d'obertura el taller que preparen amb joves d'un institut de Sants i membres de casals d'avis. Treballaran conjuntament per completar un espectacle. Més que el resultat final, el que interessa és el procés de treball d'aquests actors per hores. És una proposta que completa el treball exploratori amb joves de diferents instituts del Raval, de la temporada passada. Pel que fa a produccions, el Tantarantana repetirà producció a tres bandes (en comptes de fer-ho amb col·lectius de Saragossa i Madrid s'ha decantat per l'Albena valenciana i els Tanttaka Teatroa del País Basc), oferirà en temporada el treball estrenat, només durant quatre dies a l'Espai Lliure (Boys don't cry, de Victòria Szpunberg i dirigit per Glòria Balañà). El Tantarantana es manté fidel amb el cicle Complicitats (amb altres sales de l'Estat) i el VIII Cicle de Dansa i Teatre Físic, amb una desena d'intervencions de coreògrafs contemporanis fins a l'octubre.
La Seca arrenca la segona temporada. Repeteix la complicitat dels artistes. A més d'acollir el Festival NEO, també es presentarà el Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions i treballs intrigants com per exemple el que compartiran Carles Flavià i Jaume Sisa, el que recordarà els 50 anys de la mort de Francesc Pujols o els que plantegen dramaturgs com ara Albert Mestres, Q-Ars Teatre o el Zero de Pep Pla.
D'un milió d'euros d'ajuda a 800.000 euros, en cinc anys
La Sala Beckett ha decidit presentar la cartellera fins al desembre. Ho fan com a mesura de protesta, en part, i també per realisme: no es pot preveure res si no hi ha constància de quant es poden retallar novament les ajudes municipals i del Departament de Cultura. En cinc anys, les ajudes han caigut un 20%: del milió que es recollia per fer viable el projecte, recorda el director, Antoni Casares, ara s'ha passat a 800.000 euros. La Sala Beckett, amb el seu Obrador, mira d'optimitzar espais. Si abans tenien un magatzem de lloguer, ara aprofiten l'edifici per restaurar cedit per l'Ajuntament de Barcelona per guardar-hi antics decorats. Casares admet, amb la boca petita, que plana la incertesa sobre la continuïtat de l'Obrador, el punt de trobada que permet el reciclatge dels autors i la confluència amb dramaturgs d'arreu del món (a través de l'Obrador d'estiu). En aquest trimestre, preveu un cicle del teatre italià contemporani, una escena molt desconeguda a Barcelona amb excepcions com ara Le mani forti, de Marco Calvani. Itàlia no té estructura que la projecti a Europa. A hores d'ara, es presenta un text de Davide Carnevali, un autor que s'ha fet fort gràcies a les produccions de fora d'Itàlia. L'Obrador ha estat l'espai on el dramaturg s'ha fet i consolidat, d'alumne a professor. Variacions sobre el model Kraepelin planteja una mirada a la malaltia de l'Alzheimer. La història personal i de la societat entra en descomposició. El llenguatge esdevé un element de fixació i contaminació del record. Del personal i també del de la comunitat. La Sala Beckett, que s'ha convertit en l'aparador dels autors catalans per projectar-los arreu d'Europa, també aspira a ser punt d'acollida de les noves firmes de l'escena internacional. La sala, que va impulsar El Teatro Fronterizo fa més de dues dècades, ara té un projecte ambiciós. L'Ajuntament de Barcelona li vol donar suport però necessita també el suport de la Generalitat per fer realitat el seu nou equipament al Poblenou. Ara estan en espera però no deixen de treballar.
