Mor Santiago Carrillo
L'històric dirigent comunista, de 97 anys, ha mort aquesta tarda al seu domicili de Madrid mentre feia la migdiada
L'estat de salut de l'exsecretari general del PCE havia empitjorat en els últims mesos
L'exsecretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) Santiago Carrillo ha mort aquest dimarts als 97 anys, segons ha confirmat la seva família. Un dels seus fills ha explicat a Europa Press que la mort li ha sobrevingut al seu domicili de Madrid mentre feia la migdiada. La capella ardent s'instal·larà al auditori Marcelino Camacho de la seu de CCOO ala capital espanyola, on es podrà visitar a partir del dimecres al matí.
Carrillo havia experimentat en els últims dies un empitjorament del seu estat de salut. De fet, en darrers mesos havia hagut d'estar ingressat en diverses ocasions, l'última de les quals el passat mes de juliol, quan va passar alguns dies en observació a l'hospital Gregorio Marañón de Madrid per un problema de rec sanguini. Poc abans, al maig, havia estat intervingut d'una apendicitis.
Nascut a Gijón l'any 1915, Carrillo era un dels darrers protagonistes de la Transició que quedaven en vida. La seva activitat política va començar l'any 1928 quan va ingressar a les Joventuts Socialistes amb només 14 anys. Sis anys més tard, després de fusionar-se amb les Joventuts comunistes, va ser escollit secretari general de la nova formació.
Coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, l'any 1936, es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Durant la contesa va secretari d'Interior i va ser acusat de la matança de Paracuellos del Jarama, on van morir alguns militars rebels que havien de ser traslladats a València. Carrillo sempre va rebutjar tenir responsabilitat sobre aquests fets. El 1937, va ser designat membre suplent del buró polític del PCE.
Amb de la caiguda de la República va començar un llarg exili que el va dur a diversos països, com l'antiga Unió Soviètica, els Estats Units, Argentina, Mèxic o Algèria, fins que es va establir a París.
Va ser des precisament des d'allà on l'any 1976, una vegada mort el dictador Francisco Franco, va intentar tornar a Espanya de manera clandestina (disfressat amb una perruca). Un any més tard el PCE va ser legalitzat després de dures negociacions amb el president del govern Adolfo Suárez.
El 1981 va viure en primera persona el cop d'Estat del coronel Tejero com a disputat del Congrés dels Diputats. De fet, ell, el president sortint del govern, Adolfo Suárez, i el vicepresident, Manuel Gutiérrez Mellado, van ser els tres únics diputats que van desobeir les ordres dels colpistes i van romandre asseguts als seus seients.
Un any i mig més tard, el 6 de novembre del 1982, va deixar el càrrec després d'obtenir uns mals resultats electorals i el 1985 va ser expulsat del partit. El 1991 es va retirar de la primera línia política.
Des d'aleshores, va escriure diversos llibres i va col·laborar en mitjans de comunicació. Entre les seves obres destaca l'autobiografia, Memorias (1993); La memoria en retazos (2003), i La difícil reconciliación de los españoles (2011), a principis de l'any passat.
