«Flashback» als anys 80

Des de fa deu dies escoltar, veure o llegir les notícies internacionals de qualsevol mitjà de comunicació recorda alguns capítols de la història més negra dels anys 80 a Amèrica Llatina. L'exèrcit segrestant i expulsant del país un president elegit democràticament, i ocupant les capitals, decrets de toc de queda, tanquetes militars tirant aigua amb gas pebre, clora i no sé quina quantitat més de químics (només s'ha de veure el color vermell de l'aigua), bombes lacrimògenes llançades per l'exèrcit sobre els i les manifestants per intentar dissoldre les seves protestes, etc.

Aquesta és la situació que es viu ara mateix a Hondures. Són preocupants les notícies que ens arriben pels mitjans de comunicació, però més preocupants són les que no ho fan. La repressió militar no només han estat les espectaculars càrregues militars, sinó que desenes de persones opositores al «règim» han estat detingudes (segrestades m'atreviria a dir) i resten desaparegudes sense que ningú hagi donat cap explicació. Hi ha una llista de més de 600 persones, homes i dones líders dels moviments socials, polítics i dels drets humans, que estan sent buscades pel simple fet de mostrar la seva repulsa al cop d'estat i defensar la democràcia. Periodistes que no poden fer la seva feina, simplement perquè informar en aquests moments és un delicte a Hondures, on la població viu enganyada justament per la falta o manipulació d'aquesta informació.

No ens hem de deixar enganyar per molt que ho intentin Roberto Micheletti i la seva gent. A Hondures el que es viu és un cop d'estat de manuals dels anys 80. En vista de la possibilitat d'unes polítiques socials al país, l'oligarquia ben assentada, per por de perdre uns poders que considera que només poden ser seus, ha decidit apoderar-se de la batuta de la política d'un país, tingui el cost que tingui.

Hem de ser conscients que aquesta no és una lluita partidària. No té com a fonament principal si s'està en contra o a favor, en aquest cas de Manuel Zelaya (em reservo la meva opinió respecte a això), és una lluita per defensar la democràcia, la veu del poble expressada ara ja fa quasi 4 anys a les urnes, de defensa de la llibertat d'expressió, fins i tot una defensa encara més bàsica, la dels drets humans.

És moment de sortir al carrer i exigir als nostres polítics i al nostre govern que no només no acceptin el govern de facto d'Hondures, sinó que treballin per la tornada a l'estat democràtic del país.

Si restem indiferents a aquests fets, correm el risc de tornar als anys 80 i que totes les lluites que s'han anat guanyant durant aquests anys no hagin servit per res i tornem a una època en què el valor de la democràcia era nul.