Revolució al sostre del Vaticà
La volta de la Capella Sixtina, pintada per Miquel Àngel, fa 500 anys amb el debat de si s'ha de limitar-hi l'accés
En una escena de la pel·lícula El turment i l'èxtasi, de Carol Reed i basada en la novel·la homònima d'Irving Stone, el papa Juli II (Rex Harrison) entra a la Capella Sixtina i pregunta a Miquel Àngel (Charlton Heston), enfilat a la bastida i amb pintura als ulls: “Quan l'acabaràs, Miquel Àngel?” “L'acabaré quan l'acabi”, contesta irat l'artista.
Evidentment, aquest diàleg és pura ficció, però s'acosta bastant al que deuria passar en la realitat. Miquel Àngel s'enfrontava, als seus 34 anys, al repte més difícil de la seva carrera, gairebé en solitari i a més de 20 metres d'alçada. Juli II, el papa guerrer, pretenia el reconeixement per aquest projecte. “No passaré a la història com un bon papa, sinó com el papa que et va obligar a pintar la Sixtina”, diu el personatge de Rex Harrison en el film.
En la història real, després de quatre anys de treballs i dificultats (1508-1512), la impressió de Juli II quan per primer cop es va destapar el sostre de la Sixtina deuria ser majúscula. La inauguració va tenir lloc el vespre del 31 d'octubre del 1512, durant la missa de vigília de Tots Sants. Ahir va fer 500 anys que Juli II va quedar literalment amb la boca oberta.
Gir en la història
Des d'aleshores la Capella Sixtina no ha deixat de provocar admiració i elogis. La gosadia i la revolució pictòrica de Miquel Àngel va marcar un abans i un després en la història de l'art. Antonio Paolucci, director dels Museus Vaticans, ho té molt clar: “De fet, després de la volta de la Sixtina, la història de l'art a Itàlia i a Europa canvia radicalment. Res serà mai com abans.”
I la cita més important de la història sobre la cèlebre volta és del primer historiador de l'art, Giorgio Vasari: “La volta esdevindrà la llàntia destinada a il·luminar la història dels estils per a moltes generacions futures d'artistes.”
Aquesta gegantesca obra atrau 5 milions de visitants cada any, que han de fer llargues cues gairebé cada dia de l'any per entrar als Museus Vaticans i, per tant, accedir a la cèlebre capella, on, per cert, se celebren els conclaus per escollir els papes. Els dies punta, la Sixtina pot arribar a suportar 20.000 visitants. “Aquest és un problema greu”, assegura Paolucci.
L'anhídrid carbònic, la calor (entre el dia i la nit la pintura pateix una considerable diferència tèrmica a causa dels visitants) i la pols de la roba i les sabates afecten, sens dubte, la gran obra de Miquel Àngel, restaurada fa 18 anys.
Malgrat que a Itàlia s'ha debatut sobre la possibilitat de limitar l'accés al recinte, Paolucci creu que si la pressió turística no augmenta desmesuradament no caldrà fer numerus clausus: “Hem d'aplicar la tecnologia més avançada per garantir la bona conservació, això sí.”
L'obra que va impressionar el rival Rafael
El pontífex Juli II della Rovere va fer construir la Capella Sixtina entre 1477 i 1483. Per decorar-la va cridar alguns dels grans artistes de l'època. Als laterals del recinte, i malauradament no prou admirades a causa de la contundència de l'obra de Miquel Àngel, hi ha pintures de Botticelli, Ghirlandaio, Signorelli i Perugino. Poca broma. Al sostre, Pier Matteo d'Amelia va pintar un cel estrellat, que va ser també molt admirat a la seva època.
Però el papa volia la glòria. Diu Vasari que va ser l'arquitecte Bramante, un dels principals mecenes de Rafael (el gran rival de Miquel Àngel), qui va suggerir a Juli II el nom de l'escultor de La Pietà. La raó és que Bramante estava segur que Miquel Àngel, consagrat com a escultor però
no com a pintor, no podria superar Rafael, que treballava també en les pintures murals de les estances vaticanes. Però malgrat que els murals de Rafael són també tota una fita de la història de l'art, el pintor no va poder superar el geni de Miquel Àngel. El mateix Rafael va poder veure un fragment del treball de Miquel Àngel a la volta, el 1510. La impressió va ser tan forta que el pintor va homenatjar el seu rival pintant el rostre poc agraciat del florentí en
el personatge d'Heràclit al mural L'Escola d'Atenes.
L'admiració i la polèmica per la manera de pintar els cossos de Miquel Àngel no va impedir que un quart de segle després el papa Pau III li encarregués el Judici Final.