Ferran Adrià, negre sobre blanc

De blanc, la uniformitat obliga, és el Ferran Adrià fogoner major, mag de la cuina. L'home en la seva essència, la bèstia creativa en la seva pròpia salsa. De negre, sempre de negre, ahir també de negre, és el Ferran Adrià ciutadà, encunyat a l'Hospitalet de Llobregat i projectat a celebritat mundial des del trampolí de l'alta gastronomia. El cuiner respon per la seves desestructuracions culinàries i l'home respon dels seus actes, i ahir Adrià va fer un pas endavant per deixar clar que, ja sigui de blanc o de negre, sempre, sempre, s'ha mogut guiat per “l'honestedat i l'ètica”.

Ahir, quan ningú l'esperava a la Ciutat de la Justícia, l'home, l'Adrià que vesteix de negre, no va voler faltar a l'última sessió del judici instat per la família Horta en contra seva. I ho va fer per evidenciar que no té res a amagar. Durant quatre anys, tants com ha estat viva la demanda en contra seva, ha callat “per respecte a la justícia” –va dir–, i ahir, amb el cas ja vist per sentència i en conversa amb els periodistes, va fer evident que tenia ganes de deixar escapar tan de vapor com ha acumulat l'olla a pressió en què s'ha convertit el seu cap durant aquest temps.

“Estic indignat perquè s'ha actuat de mala fe. Tot això ha estat molt injust, molt tens. Estic tranquil perquè sé com he actuat, però indignat”, va insistir. Adrià mai ha parlat malament de Miquel Horta, i ahir es va mantenir fidel a aquest estil, però no entén de cap de les maneres la conducta que han tingut els fills d'aquest, Jofre i Sergi, instant l'acció judicial –per la via civil i la penal, és a dir, per terra, mar i aire– contra ell i Juli Soler.

Abans de marxar, Adrià va voler deixar un missatge per ser escrit, negre sobre blanc: “Amb el restaurant crèiem poder generar riquesa i amb en Juli ho vam voler compartir. Per això vam impulsar la fundació, com un projecte de país. Em diuen que li posi el meu nom, però es dirà El Bulli. L'ego el tinc cobert fa anys i El Bulli som tots.”