2004
Dan Brown, el Fòrum i el tripartit
Se'n recorden d'El codi Da Vinci? Doncs, sí, va ser al 2004. El fabricant de best sellers Dan Brown va ser el més venut en català i castellà en un Sant Jordi especial a Catalunya: el primer amb Pasqual Maragall com a president, i el tripartit fent d'amfitrió al Palau de la Generalitat en una recepció institucional que sempre havia tingut to convergent. Després de les conspiracions vaticanes, els més venuts van tornar a ser els mediàtics: l'inefable Andreu Buenafuente (No sé si m'explico) i el cuiner Isma Prados (Cuina x solters), que van passar per davant de les novetats literàries de Carme Riera o José Saramago.
L'ambient no estava per a gaires alegries un més després dels terribles atemptats de l'11 de març a Madrid, que van sacsejar l'Estat espanyol. Després van venir les manifestacions multitudinàries contra la guerra a l'Iraq, i la victòria de Zapatero a les eleccions generals.
I se'n recorden de l'invent del Fòrum de les Cultures? Doncs sí, també va ser al 2004. El mateix any que Dagoll Dagom va recuperar el mític Mar i Cel, i el mateix també que es va inaugurar el Cosmocaixa de Barcelona. Catalunya va plorar la pèrdua del polític Joan Raventós i del ninotaire Josep Maria Madorell.
Als Estats Units, l'any 2004 es va emetre el darrer capítol de la sèrie Friends. Aquell any va morir un expresident, Ronald Reagan, i un altre en va ser reescollit (ai las!) George Bush.
El món va perdre figures irrepetibles com Ray Charles, Marlon Brando o Iàsser Arafat. i un tsunami esgarrifós va arrasar el sud-est asiàtic. La història es repeteix.
Les veus del Pamano de Jaume Cabré
La ferida i la humiliació van ser tan aberrants que Catalunya sempre ha tingut necessitat de mirar enrere per explicar-se la traumàtica experiència de la guerra i la postguerra. Les veus del Pamano és un dels llibres que segurament esdevindran canònics per entendre els miserables mecanismes del poder que marcaven la quotidianitat de la vida, en aquest cas, al Pirineu pallarès, durant la primera postguerra. Tot i que Jaume Cabré no la veu necessàriament com la seva millor obra, sí que ha estat la que ha tingut més repercussió, a Catalunya –on també ha tingut versió televisiva– i fora, gràcies sobretot a l'impuls i les traduccions a l'entorn de la presència a la fira de Frankfurt. Precisament Alemanya és un dels països on millor ha funcionat la novel·la. Per què? Primer pel tema de la recuperació de la memòria històrica, un passat amb què cal retre comptes, com els passa també als italians. Cabré sempre ha dit, tot i així, que aquest no era l'objectiu inicial de la novel·la, que ofereix, entre altres coses, una crua història d'amor. Una altra consideració molt lloada és la creació dels personatges i, en tercer lloc, la manera com està escrita, és a dir, l'enllaç dels diferents temps de la novel·la, un dels actius d'un text que requereix un lector actiu i compromès.
Jaume Cabré va rebre fa un any el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes pel conjunt de la seva obra, que inclou títols com Senyoria, Fra Junoy o l'agonia dels sons, L'ombra de l'eunuc o Viatge d'hivern. Mirant enrere, la seva novel·lística ofereix una coherència en les preocupacions, en els temes abordats, en l'elaboració dels personatges. Més enllà de la continuïtat volguda en la sèrie de Feixes, l'escriptor ha anat encavalcant una obra sobre l'altra, de manera que “no n'hauria pogut escriure una sense l'anterior”, afirma. Al final, però, tot es redueix a la necessitat inexplicable d'escriure, i no es pot racionalitzar allò que és purament intuïtiu. Quan va rebre la trucada pel Premi d'Honor, treballava en la seva nova novel·la. L'estem esperant.
“Sempre desitjo no haver escrit encara la meva millor novel·la”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera quan va sortir?
Com totes les novel·les que he fet: un alliberament, un descans i un dubte.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
No hauria pogut escriure cap obra meva sense haver escrit abans les anteriors. Aquesta és el meu opus 18.
La reconeix com la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
No. Sempre desitjo que la més reeixida encara no l'hagi escrita.
TRIA DE REFERENTS
La meitat de l'ànima
Carme Riera
Premi Sant Jordi 2003, aquesta és una de les novel·les més celebrades de Carme Riera, i va estar entre les més venudes en la diada de 2004. L'autora la va definir com una novel·la d'intriga interactiva per mirar de recuperar la memòria històrica de la postguerra. Va voler implicar-hi el lector a partir d'una escriptora en crisi que veu com es posa en dubte la seva identitat personal i familiar.
Imparables. Una antologia
Hèctor Bofill, Sebastià Alzamora, Susanna Rafart, Manuel Forcano...
Sam Abrams i Francesco Ardolino van seleccionar els textos del grup de nou joves autors anomenats “els imparables”, terme encunyat per Hèctor Bofill, que es van postular com la nova generació de la poesia catalana. El llibre va fer públic el manifest Contra la insignificança, en què, entre altres coses, reclamaven “que la poesia torni a dignificar la cultura”.
Robert Saladrigas
L'Alexis és un pilot d'avions que als 52 anys ho té tot: reputació professional, diners, una parella estable, dues filles grans, i casa amb jardí. Però se'n cansa. I l'avorriment el fa posar-se escriure en una llibreta groga. La novel·la plasma en certa manera la buidor i la insatisfacció espiritual de l'home actual, que trontolla malgrat que, aparentment, no li falta de res. L'obra va rebre el premi Josep Pla.
El dia de l'ós
Joan Lluís Lluís
L'escriptor nord-català escriu una faula sobre la resistència, un dels ítems cabdals del seu activisme social i cultural per la identitat i la llengua. La protagonista torna de Barcelona a Prats de Molló, on les tropes d'ocupació franceses dominen el poble, com fa 300 anys. En un context d'irrealitat, mesclant els temps, l'autor (que va rebre el premi Crexells) hi afegeix una llegenda sobre el retorn de l'ós.