Guillem Sans
«Mires la tele esperant la pífia»
Pel seu director, l'«APM?» no és només un programa de zàping, sinó que fa una relectura de la realitat a través d'un collage televisiu: les pífies més desitjades pel programa són les de l'humor involuntari quan algú s'equivoca
L'APM? celebrarà cinc anys el juliol. Què té, aquest, que no tinguin altres programes de zàping?
«Crec que el secret de l'APM? és que no és només un programa de zàping, sinó que és, sobretot, un programa d'humor.»
Podem dir que feu patchwork televisiu.
«Nosaltres en diem la tècnica del collage. Mirem la tele d'una manera particular; la manera que ens agrada i que coincideix, segons els resultats, amb com la mira molta gent. Intentem ensenyar a l'audiència de TV3 què fan les altres cadenes. Però no només ens basem amb el zàping sinó que intentem explicar l'actualitat amb les eines que tenim, que són les imatges de la tele.»
L'APM? surt de la ràdio, però ha creat una identitat pròpia.
«El principal problema amb què ens vam trobar quan en Carles Capdevila i l'Antoni Bassas van adaptar el format per a la tele, al principi, lògicament, com que no en sabíem gaire i era un experiment, es va intentar traslladar la fórmula radiofònica a la tele. Tot i que l'audiència va anar bé, el producte no ens va convèncer del tot. I la fórmula l'hem anada millorant. Cada any hi hem introduït canvis i, des de fa dos o tres anys, la fórmula de la ràdio i la de la tele s'assemblen ben poc.»
Quanta gent i quantes hores dediquen a mirar la tele?
«Ara mateix són vuit persones mirant la tele sis hores al dia aproximadament. I són els encarregats de treure el que en diem els talls humorístics. A més, tenim la inestimable ajuda dels espectadors, que ens envien pífies que potser no hem detectat. Amb tot el material, mirem quins són els temes d'actualitat i quin material tenim per tractar-la, i aleshores els guionistes comencen a pencar. L'últim pas és el muntatge i tota la postproducció d'àudio i de grafisme. Un tall l'intentem millorar amb àudio o amb elements de grafisme.»
Per tant, la feina dels guionistes és vital, més que no pas la de trobar un determinat tall.
«Sempre dic que els visionadors el que fan és subministrar la matèria primera. És una part importantíssima del programa, però després els guionistes (actualment tenim un equip de sis persones) són els que acaben de formular els gags, ordenant les imatges d'una determinada manera, afegint-hi uns retalls o uns altres.»
Cuní diu que l'APM? viu de renda d'Els matins.
«Cuní fa quatre hores de programa; és la persona que fa més directe, i per tant està més exposada.»
Les pífies d'informatius són més atractives?
«Ens agrada que apareguin talls en què no està previst que hi hagi una pífia. Els informatius són un producte seriós i no has d'esperar que hi hagi cap pífia, ni cap humor involuntari, que és el que ens fa més gràcia: algú que comet un error de manera involuntària.»
Quan mira la tele, pot desconnectar?
«Costa. L'únic moment que pots desconnectar és quan mires una sèrie o una pel·lícula, però bé que sempre ho pots relacionar amb alguna altra cosa, no? Vaig començar de visionador a la ràdio fent aquesta feina, i és cert que des de llavors et mires la tele esperant la pífia. És una mica angoixant.»
Antena 3 els va encarregar Fichados, però no té la mateixa intencionalitat de crítica.
«A la productora on treballo se li va encarregar aquest producte, però l'encàrrec era força diferent. L'APM? es basa molt en l'actualitat i té la sort de fer servir material de totes les cadenes. L'encàrrec va ser diferent: menys actualitat, no tanta mala llet, fer una cosa més blanca i amb una limitació enorme, que eren imatges de la cadena.»
Sempre que s'ha volgut exportar l'humor d'aquí la cosa no ha funcionat. Per què?
«L'èxit de l'APM? no va ser immediat. Crec que a TV3 segurament han tingut més paciència amb aquests productes. En realitat, L'APM? que estem fent ara, amb el ritme i la publicitat que té, fa quatre anys els espectadors de TV3 no l'haquessin comprat, probablement. I és veritat que la gent també s'acostuma a un determinat llenguatge.»
«Ho haveu vist!»
És un dels talls més populars de l'APM?, el crit de guerra de molts nanos al pati de l'escola. Guillem Sans descobreix la identitat del protagonista: «És el senyor Franciscu i és un soci del Barça que viu a prop de la plaça Espanya, a Barcelona». «Pel que ens ha explicat, la popularitat la porta prou bé». L'origen d'aquest fragment prové de la mítica secció La veu del soci que feien al Gol a gol, i en què es filmaven reaccions del públic del partit. Ho haveu vist és dels anys noranta.