Espriu biografiat

Coincidint amb l'inici de l'any Espriu apareix una biografia monumental del poeta, Espriu transparent, que signa el poeta i periodista Agustí Pons. Col·laborador del nostre diari i autor de llibres biogràfics sobre alguns dels personatges més importants de la Catalunya contemporània, Pons va signar el 1977 Converses amb Frederica Montseny. Durant els últims vint anys ha dedicat biografies a Pere Calders, Nèstor Luján, Joan Triadú i Maria Aurèlia Capmany, entre altres. Té els premis Joan Fuster, nacional d'assaig i de la Crítica Serra d'Or.

Quan li pregunto què aporta la figura d'Espriu a l'imaginari del nostre país, ho té clar: “Espriu és com Ramon Llull: indeslligable d'una llengua, que Llull funda i, en certa manera, Espriu refunda, i, a la vegada, universal a través, en tots dos casos, de la presència de la càbala. Espriu aporta una altíssima qualitat en la seva prosa (qualificada, en algunes ocasions, de “perfecta”) i en la seva poesia, que no s'esgota en La pell de brau.”

L'amenitat fa que la biografia de Pons et faci impossible abandonar la lectura i la fa complementària a altres estudis com ara els de Rosa Delor. A iniciativa de l'editor de Proa, Josep Lluch, Pons va convertir l'encàrrec en una feina apassionant, a la qual va dedicar tres anys a jornada completa, “cada dia, inclosos dissabtes i diumenge (però no totes les hores de dissabte i diumenge –matisa–) i d'una manera diguem-ne obsessiva. No ho dic per posar-me mèrits –pitjor és baixar a la mina o estar a l'atur– sinó per recordar que no hi ha miracles: en aquesta mena de llibres cal posar-hi moltes hores de feina.”

La lectura àgil i entretinguda està reforçada per un treball sòlid de documentació, en què el biògraf reconeix que l'edició crítica de les obres completes d'Espriu, actualment en curs, ha estat una font bàsica de documentació: “En el moment d'explicar cadascun dels llibres incorporo el parer dels especialistes, sempre interessant i rares vegades coincident. L'edició crítica inclou dos volums que recullen entrevistes periodístiques. També m'han estat molt útils. I he fet servir les correspondències publicades –amb Fuster, Maria Aurèlia, Enrique Badosa, Antoni Comas, Felip Cid, etc.– i he regirat de dalt a baix la multitud de papers que es guarden al Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d'Arenys de Mar, on he pujat cada dia durant mesos. De la memòria oral cada vegada me'n fio menys. Tot i així, he entrevistat persones que el van tractar i conèixer més o menys a fons.”

Des dels anys seixanta, Espriu va ser, al costat dels cantautors, una de les figures de resposta al franquisme. A partir de la Transició, quan els polítics van eclipsar l'imaginari per ocupar-lo ells, va passar de ser el poeta nacional a l'ostracisme. Li comento si el centenari pot servir per recuperar la seva figura: “Ha de servir, però hem d'entendre que l'obra d'Espriu és com un joc de nines russes: un significat n'amaga un altre de forma complementària i no excloent. La pell de brau, per alguns, és l'exemple de poesia compromesa. D'altres, però, com el professor Carles Miralles, remarquen les seves connotacions gnòstiques. I estem parlant del mateix llibre!”

La figura del poeta de Sinera resulta indissociable dels aspectes patriòtics, que Pons destaca, així com la relació amb els nous lectors i els joves poetes, com els de la generació del Mall, que van iniciar la publicació de les obres completes. Testimoni d'aquella època, li comento a Pons com caldria definir l'obra d'Espriu dins el context de la Catalunya contemporània, més enllà dels paràmetres literaris. No ho dubta: “Espriu ja va ser el líder indiscutit i admirat a la universitat dels anys trenta. Des d'aleshores mai no va abdicar de la seva influència, malgrat els anys dificilíssims que li va tocar viure. Tal com va passar amb els escriptors influents del segle XIX i XX –penso en Thomas Mann o en Gide–, Espriu no va posar impediments a exercir aquesta influència més enllà de l'àmbit literari. Durant els anys quaranta, va ser el mentor de la revista Ariel, primer focus de resistència catalanista. A les dècades dels seixanta i setanta va ser enlairat pels professors, crítics i editors marxistes. Els últims anys, va establir una gran complicitat amb els joves iconoclastes de Llibres del Mall. Va estar al darrere de la recuperació del teatre català, a través de Ricard Salvat, i de la cançó catalana, a través de Raimon. I va deixar molt clar, per a les generacions posteriors, que la llengua no té un caràcter merament instrumental, sinó que és l'expressió d'una cultura i d'un poble. Per això, deia ell, els catalans no som assimilables.”

Durant aquests anys marcats per la cultura tova de la gracieta, alguns han argumentat la dificultat dels llibres d'Espriu i un cert hermetisme, tòpics que la biografia Espriu transparent rebenta Quan li pregunto a Pons si creu que convé una biografia com la seva per fer una relectura espriuana amb coordenades, respon que “en les bones biografies, tan important és el rigor històric com l'amenitat literària. Els grans mestres, de Zweig a Paul Preston, són rigorosos i, a la vegada, amens. Ara bé, l'amenitat no vol dir banalitat. Espriu és l'anti-Polònia, em refereixo al programa televisiu de TV3, perquè totes les coses belles i realment suggestives i estimulants demanen una actitud activa de receptor o lector. Em sentiria orgullós si aconseguís que el lector de la meva biografia s'adonés que endinsar-se en l'obra d'Espriu és un dels exercicis més fascinants que es poden fer sense sortir de casa. Entre els cercles d'estudiosos, l'obra d'Espriu mai no ha deixat d'interessar. N'és la prova, a part de l'edició crítica, la gran quantitat de treballs universitaris que ha suscitat. D'altra banda, és molt difícil que la figura d'Espriu torni a ser tan popular, que no vol dir coneguda o llegida, com ho va ser a partir de finals dels seixanta. Tampoc no li cal. Potser el més important és que es vagin reeditant les seves obres i que el tornem a llegir sense les ulleres, en el seu moment, probablement inevitables de l'antifranquisme i la guerra freda.”