Indústria
Una altra crisi empresarial
Dormir a la fàbrica
El centenar de treballadors de la tèxtil Gallostra decideixen tancar-se a l'empresa de mitjons i fa tres dies que molts també hi fan nit
Fa vuit mesos que no cobren i la majoria ja viuen de l'ajuda dels familiars
Un quart d'onze de la nit de dijous. Plou i fa fred. A la immensa nau de la fàbrica Gallostra, al cada cop més buit polígon industrial de Pineda de Mar, hi ha molta activitat. No es tracta de cap torn de feina, malgrat que aquells que et trobes entre el menjador i els vestidors són treballadors tèxtils, la majoria amb més de vint anys d'experiència a la mateixa empresa. Hi són per decisió pròpia, però aquesta decisió es fonamenta en la desesperació i la impotència. Dimecres van sortir al carrer a cridar i denunciar una situació insostenible que els ha dut a sumar vuit mesos sense cobrar. L'empresa, propietària de la marca de mitjons Pocholo, ha entrat en fase de liquidació i serà finalment el jutge qui determini quines retribucions pertoquen a la plantilla. Ser en mans de la justícia no calma l'angoixa de la gent que ha esgotat fa dies l'esperança. Volen que tot s'acabi d'una vegada per poder gestionar la documentació de l'atur i començar de nou. “Començar de nou? Fa 23 anys que treballo a Gallostra. Només sé fer aquesta feina. On puc anar ara tal com està tot?” Anna Terró xerra al vestidor de dones, on els treballadors han habilitat un espai per fer-lo servir com a dormitori.
El terra és ple de matalassos i mantes i hi ha estufes que caldegen l'ambient. L'Anna està separada i té un nen i ja han començat a retornar-li els rebuts del banc. Diu que no els pot pagar. “Estic al límit. A casa vivim amb la pensió de 700 euros del meu pare. Ploro cada dia.” Al seu costat, Mari César està acompanyada dels seus fills. Va entrar a treballar quan era adolescent i en fa 24 que és darrere de les màquines. El seu marit també és a l'empresa: “Hem acabat els estalvis. La família ens ajuda, però el neguit no s'acaba. Ja no sabem quins equilibris fer per tirar endavant.”
La guardiola de la filla
La interromp la seva nena, que explica orgullosa que ha deixat als pares els diners que tenia a la guardiola, però que té apuntada la quantitat exacta perquè sap que els pares els hi tornaran. A la mare se li omplen els ulls de llàgrimes. A la resta de dones del vestidor també. Cristina Daza trenca el silenci. Manté que l'empresa ha fet molts diners en aquests anys i que és mentida que no n'hi hagi per pagar unes indemnitzacions “justes”. “Ens han dit que de juny a setembre es van facturar 1,5 milions d'euros. On són? Per què no els busquen? No en té prou de fer-nos fora, sinó que també es vol quedar els nostres diners. Hi he deixat moltes hores aquí. Moltes.” El soroll amortit de la celebració d'un gol del Barça convida a visitar el menjador.
És ple a vessar de gent que sopa, que mira la tele o que juga a cartes i al dominó. Han fet torns i a qui ha atès els mitjans de comunicació li toca fer-se l'entrepà. Hi ha un bon assortiment d'embotits que ha dut una coneguda carnisseria del barri. Un detall. N'hi ha hagut i n'hi haurà més. També han rebut la corresponent visita dels polítics locals. Per donar-los ànims i prometre solucions que o arriben tard o no es podran complir. Tot i això, els reben amb amabilitat perquè es coneixen de tota la vida. Entre els treballadors tancats, hi ha Maria Matas, membre del comitè. Li pregunten si aguantaran molts dies tancats. “Ho hem d'intentar perquè és l'única força que ens queda.” Al carrer, el fred de la nit és intens. De fons arriba la celebració d'un segon gol dins el menjador. La camaraderia, això sí, es manté inalterable.