Al Tall, per sempre
L'històric grup valencià s'acomiada dels seus seguidors a Catalunya amb un recital a l'Auditori de Barcelona amb Miquel Gil, Obrint Pas, Titot i altres amics
Quatre mesos després d'anunciar la seva dissolució tot mostrant la seva satisfacció per “haver contribuït a despertar la consciència del país, reivindicar la llengua i rescatar la manera tradicional de fer música en esta època”, els valencians Al Tall actuaran avui per últim cop a Barcelona i, molt probablement, a Catalunya. Serà un recital a la sala gran de l'Auditori amb l'epígraf Al Tall per sempre i la participació de Miquel Gil –fundador del grup, amb Vicent Torrent, Manuel Miralles i Manolo Lledó, l'any 1975–, Isidor Marí, Jaume Arnella, Jordi Fàbregas, Titot, Xavi Sarrià i Miquel Gironès d'Obrint Pas, Jan Maria Carlotti, Abdeljalil Kodsi, Jaume Ayats amb La Nova Euterpe, una colla de dolçainers a càrrec de Pau Puig i una banda de vents comandada per Eladio Reinón. “No sé si haurem de posar semàfors a l'escenari per regular el trànsit”, ironitza, il·lusionat, Vicent Torrent. “El suport que hem rebut ha estat incondicional; tots ens han dit que hi serien per a tot el que fes falta.”
El primer recital d'Al Tall a Barcelona va ser molt poc després de publicar Cançó popular, País Valencià, un primer disc –ja sense Lledó– que amagava una de les cançons històriques de la formació: Cançó de la llum, interpretació de la qual a la plaça Major de Borriana els va reportar, l'any 1976, una cèlebre multa de 25.000 pessetes per part d'un alcalde a qui no van fer cap gràcia alguns dels versos de la cançó: “Que vinga, que vinga, que vinga la llum, i que al senyor alcalde li peguen en el cul.” “El primer concert a Barcelona va ser, també a l'antic Zeleste”, recorda Torrent. “Sé que encara hi ha força gent, inclòs jo, que el recorda perfectament.” El d'avui a l'Auditori, programat conjuntament pels festivals Barnasants i Tradicionàrius, arribarà 37 anys després i segellarà el vincle del grup de música tradicional amb la capital. “Hi hem fet una barbaritat de concerts, tant en llocs emblemàtics com en espais humils. Barcelona ens ha cuidat, ens ha estimat i les experiències que hi hem viscut ens han fet prendre consciència de la dimensió de la nació catalana.” Avui sonaran, ben segur, Tio Canya –la seva cançó més coneguda, inclosa en el segon treball d'Al Tall–, Deixeu que rode la roda, i Quan el mal ve d'Almansa, un disc monogràfic al voltant de la batalla d'Almansa publicat l'any 1979 que va acabar convertint-se en la seva principal obra de referència. “No farem més concerts ni continuarem traient discos com a Al Tall, però la taula està parada i el rebost, ben ple”, explica Torrent. “Hem tingut la sort que, en aquests 38 anys, els nostres discos s'han anat venent, i vull pensar que la nostra dissolució no ho aturarà.” L'empremta d'Al Tall en l'efervescent escena valenciana d'avui –“hi ha, simplement, una continuïtat d'una cosa que,
de fet, tampoc vam començar nosaltres”– i, sobretot, les mostres d'afecte rebudes arran del comunicat del mes d'octubre, els permetrà acomiadar-se amb il·lusió. “Sempre ens queda un xic de nostàlgia, perquè Al Tall és tota una vida, però en aquests pocs mesos ens han pintat un gran somriure d'orella a orella, fins al punt que podem dir que pleguem en un moment superdolç.”