“L'heroïcitat del dia a dia és la de les dones”

Primer perquè vaig veure que no podria arribar a entendre les troballes de Ferran Sunyer i, per tant, no em podria ficar en la seva pell. A banda, no volia fer cap biografia, sinó una novel·la, i em vaig fixar en les persones aparentment secundàries, les cosines i la mare. Era una època en què les dones estaven molt limitades i en el cas de les Carbona, que eren catalanistes, encara ho van tenir més difícil.

Amb el Dalí he anat amb peus de plom, perquè era imprescindible que sortís, atesa la relació amb els Carbona, però no volia que eclipsés la novel·la. En tot cas, em va interessar el paral·lelisme entre les dues famílies, perquè el pare de Dalí es va casar amb la germana de la seva dona. També se sap que la Maria Carbona i el Dalí van tenir alguna relació, i hi ha tota la història del quadre, que existeix realment.

La novel·la es fonamenta en aquesta paradoxa: ell és el que té més llibertat de tots, malgrat la seva situació, però les cosines tampoc són esclaves, perquè estaven fascinades per ell, seduïdes. El Ferri és la llum i s'hi relacionen amb amor. A la novel·la també apareix la tensió entre els que fugen i els que es queden: entre l'exili interior i l'exterior. Hi ha un pare absent, mentre que la mare del Ferri pateix la culpa de veure la malaltia del seu fill, que viu com un càstig per un pecat irredimible.

De fet va ser a través seu que vaig descobrir, als 14 anys, la figura de Sunyer. Va escriure un article a l'Avui l'any 1976 dins la campanya de rèplica a les declaracions de Suárez, segons les quals no es podia fer ciència en català. Sunyer va desenvolupar tota la feina en català i va fer aportacions decisives a la terminologia. Ferran Carbona va fer la seva vida a París i moltes de les cartes que reprodueixo són reals. Viu a l'exili i no és cap heroi. En canvi a la Maria, una de les veus narradores, li agrada pensar que el seu pare absent n'és un, i que si no torna és per alguna acció heroica que ha fet. En realitat, però, és un covard, mentre que l'heroïcitat del dia a dia és la de les dones.

En sóc el responsable, però al mateix temps crec que era el que gastava el mateix Sunyer, que era un home molt positiu. Una discapacitat tan extrema –i que he viscut personalment amb el meu fill– fa que la gent s'acosti amb molta aprensió. Aleshores, a la mínima broma, tothom s'ho pren molt bé, com quan li donen el premi Prat de la Riba i diu que no s'aixeca perquè és contrari a l'Alzamiento (un detall, per cert, que em vaig inventar). La gent sol ser molt maldestra davant dels malalts perquè no sabem com tractar-los i fa seixanta anys encara era pitjor. Ells van ser els primers a instal·lar una rampa al mas Vilajoan, que encara es manté.

Aquesta és una altra de les paradoxes i és un gran debat intel·lectual que manté amb el seu cosí, el Ferran Carbona, que es decanta per l'enginyeria i la física. També em sembla lògic que algú que no pot ni agafar un got opti per l'abstracció màxima. Comença a tenir projecció internacional quan detecta un error en un cèlebre manual d'àlgebra francès. Ara celebren el centenari del naixement del Sunyer i a Girona li han dedicat una exposició que portaran a Barcelona, i TV3 estrenarà aviat un documental sobre la seva figura. Ara bé, és cert que el llenguatge matemàtic és molt minoritari i amb prou feines se'l coneix. És difícil explicar la transcendència de l a seva aportació científica. Jo, que l'he intentat estudiar, en puc dir ben poc: que les seves investigacions van servir per millorar
els sonars del submarins. Si
hagués estat músic segur que tindria més visibilitat. M'agradava aquesta metàfora que la seva ment treballava com la d'un músic que es deixa endur pel corrent del pensaments en plena creativitat.

M'agrada el to vital amb què
encara la vida, però de qui de debò m'he enamorat és de les dues cosines, fins al punt de fer transferències, com ara la reacció de l'Àngels davant la mort del Ferri, en la qual he abocat els sentiments per la mort del meu fill. També aquest sentiment de culpa per tot allò que podries fer i no has fet, és el llegat de la cultura judeocristiana que encara ens pesa tant. En tot cas, en Ferri per a mi és una gran incògnita i per això vaig voler explicar les relacions en el nucli familiar deixant en un segon terme el rerefons històric.