CRÍTICA
Jordi Bordes
Mirall amb baf de piscina
La desconfiança que genera un monitor, la clau on es cuina aquest drama d'intriga
Josep Maria Miró l'encerta de ple. Presenta una peça de matisos, de contínues dobles mirades. Obliga a prendre'n part l'espectador, que el manté actiu contínuament. La seva estructura, que cus i recús del dret i del revés la situació, obliga a canviar les opinions de cada personatge. Tot i que el debat es genera arran de la intencionalitat d'un petó d'un monitor de piscina a un nen de cinc anys, en realitat l'obra parla de com la desconfiança sembra d'ombres l'actuació dels altres. La mirada ja no és franca mai més. Com als miralls de les piscines municipals, l'escalfor de l'aigua no permet veure amb nitidesa, hi ha un baf que relativitza, que insinua, intrigant, una possible maldat o una injusta perversió de la presumpció d'innocència. A partir de quan es pot atacar la intimitat d'una persona? Quin pes té l'opinió de l'entorn per allargar o escurçar la tolerància amb l'actuació d'un tercer? Miró construeix un treball molt mesurat, res sobra. Perquè la rèplica que sembla gratuïta es revela imprescindible en la següent escena, que, generalment, és una part de la veritat que coneixen dos personatges diferents. És un treball sense fissures gràcies a un joc dramatúrgic (amb moviment d'espai escènic inclòs) que demostra com canvia la manera de veure les coses depenent si es té un punt de vista o un altre.
Les quatre intervencions són intenses. La tensió creix a bon ritme i només petites contradiccions (humanes) semblen marcar alguna esquerda: un pare que pateix pel fill se'n despreocupa quan el deixa a la piscina? Però la resposta es matisa amb el secret de la directora de la piscina. La despreocupació tampoc és una actitud responsable.
La Sala Beckett va presentar aquest treball el Grec passat. Va fer un ple quasi absolut. Ara traslladen la peça a la Villarroel, una sala amb molta més capacitat. És una operació que repeteix la de Coses que dèiem avui de Neil LaBute, dirigit per Julio Manrique. Es va estrenar amb èxit al Grec del 2010 i va anar a la Villarroel el maig següent. Quina necessitat hi ha de tirar-se a la piscina si hi ha obres de clarobscurs en què el públic es pot emmirallar que tenen més recorregut com la de LaBute o la de Miró?
