Carrasco: l'home que va fer nosa

Compromès, tossudament, i persistent. Robust, sòlid i ferm. Convençut, i convincent. Nacionalista, amant de la llibertat: de la llibertat nacional i de la llibertat de consciència. Cristià, catòlic i socialment sensible, atent. Incòmode. Coherent i consistent. Pare i amant. Dolç i càlid. Aquell sobre qui tot gira i que tot ho fa girar.

Així veiem molts Manuel Carrasco i Formiguera quan es compleixen 75 anys del seu afusellament al penal de Burgos, el 9 d'abril de 1938. Diumenge Òmnium li va retre un merescut homenatge de la societat civil catalana. La gent d'Unió l'hem recordat, admirat, i hi hem trobat font d'inspiració tot aquest temps.

De família forana, Carrasco s'arrela profundament a la terra que l'acull. Se'n sent part i aprèn a estimar-la fins a la mort. L'estima i la vol catalana i, alhora, cristiana. Coherent com era, manté les seves idees fins a la mort quan diu: “Visca Catalunya lliure! Jesús, Jesús, Jesús...”, moments abans que l'escamot fes la seva feina.

Inquiet, va trobar en Unió Democràtica l'instrument polític adequat als seus anhels i inquietuds. Podia exercir sense matisos el seu nacionalisme. Podia defensar, també, la qüestió religiosa com un element essencial de la llibertat republicana. Quan Carrasco defensa la seva posició no construeix el seu discurs sobre la base, íntima i personal, de la creença religiosa, sinó que, en la recerca del bé comú, ho fa sobre la de la llibertat, fonament essencial de la República.

Carrasco és més que un líder polític nacionalista. És, com titula la seva biografia en castellà, un cristiano nacionalista, que per ésser cristià va haver de sortir a camp obert. Capturat per les forces feixistes, expressament i volgudament ignorants de la seva fe, és processat, jutjat i executat per rebel i separatista. Però d'aquella Catalunya que ell apassionadament s'estimava i volia lliure va haver de marxar perquè la seva llibertat no estava garantida.

Era rebel per haver-se mantingut fidel a Catalunya el 18 de juliol i era profundament catalanista, fins a la independència. Era conscient, però, de la realitat que l'envoltava. De peus a terra. Realpolitik. Ell mateix ho expressa després de la reunió de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930: “No vaig amagar ni un bri del meu radicalisme nacionalista; però no és cert, com ha estat dit, que reclamés a San Sebastián la independència de Catalunya.”

Sembla una paradoxa. Carrasco volia una Catalunya lliure però, sense cap renúncia, va ser conscient de les oportunitats i límits del país. Va militar després, còmodament, a una Unió que, d'alguna manera, liderava i que mai s'havia manifestat independentista. La trilogia de Coll i Alentorn –independència política, solidaritat econòmica, fraternitat espiritual– completaria el 1963 el Manifest Fundacional (1931) que va seduir Carrasco: Catalunya lliure, subjecte polític, propietària plena del seu destí i solidària amb la resta de pobles d'Espanya i d'Europa.

Diu el professor Enrique Sanmiguel que “el primer senyal d'identitat del servidor públic com a cristià és la capacitat per no sucumbir a cap forma de convenció o de subjecció. Donar i estimar fins que faci mal, però ser lliure fins que faci mal als altres”. Carrasco va passar així per la vida: rigorós, servidor, incòmode. Va fer nosa, molta.

El recordem avui en aquests moments tan intensos que requereixen compromisos col·lectius, responsabilitat, visió, seny, sentit del risc i poca rauxa, coherència i, sobretot, sentit global de país. Un país que ja se'ns va esquerdar un cop i que no ho pot tornar a fer. Un país del qual mai més cap català hagi de fugir per causa de les seves idees. Un país solidari, amb valors, lliure, en definitiva, on hi càpiga tothom.