“Ells eren bons, però nosaltres millors”

Ha arribat un moment en què qui no va a l'otorino va al psicòleg. I quan ens ajuntem tota la colla, amb en Xavi [Agustí], en Nitus [Granados] i més velles glòries fent un bon àpat i explicant anècdotes i malalties, penso: “Collons, però si encara estic més bé que els altres!”

Sí. Era dels primers partits de lliga. Ells [l'Olot] tenien un bon equipet, però nosaltres érem millors, i així es va demostrar al llarg de tota la lliga.

Érem i som amics. Ens truquem cada setmana i cada 15 dies coincidim en algun dinar, normalment per Olot. I tot això va començar als anys vuitanta!

I tant! Vam omplir planes i planes de diaris i minuts i minuts de ràdios. La setmana prèvia i durant els partits ens recordàvem de la mare i del pare de l'altre, però quan el partit s'acabava s'oblidava.

Sí. Els temps canvien. En aquestes categories ja no hi ha aquella passió, però també abans hi havia més honradesa que ara.

M'ho van demanar unes persones a les quals no podia dir que no per una raó d'amistat, però la vida també fa moltes voltes. I jo no sóc l'entrenador del Manchester United, que fa 25 anys que hi és...

Sí. Però pot passar de tot. Moltes vegades el partit no el guanya cap dels dos equips, sinó l'àrbitre. Mira el del Borussia-Màlaga!

Sí. Al Llagostera li passa com a aquell Palamós. Va ser sortir a les travesses i ser conegut arreu. I el Girona té una oportunitat mai vista de jugar la fase d'ascens. La campanya és extraordinària.