Strenes converteix Girona en “un gran espai escènic”

La Maria del Mar Bonet simfònica va sonar ahir al Teatre Municipal de Girona més renovada i primaveral que mai, no només perquè venia acompanyada d'una banda tendríssima, aquesta Jove Orquestra de l'Auditori que donava, com va dir la mateixa cantant, un color nou al seu repertori, sinó perquè amb més de quaranta anys d'experiència dalt dels escenaris, es pot permetre recuperar temes dels orígens, servir-los amb una extraordinària solvència i abrigar-los, a més, amb missatges de plena actualitat. Va ser el cas, per exemple, de La dansa de la primavera, una cançó que va ser composta en estat de gràcia fa més de tres dècades i que Bonet va confessar haver escrit “pensant que la primavera sempre ens exigeix molt, i aquest any encara més”. No era cap sorpresa, sentir-li a dir això: just abans de cantar la Jota marinera amb què va tancar la primera part del concert, va fer portar una estelada perquè presidís l'escenari al so d'unes castanyoles que van sonar especialment contagioses en tan acolorida companyia. El cas és que la banda sonora íntima pel Mediterrani que és Bellver, aquest projecte simfònic en què es retroba amb la Grècia de Theodorakis (A la platja, Abril), la Turquia de Livaneli (Merhaba, Tots ens equivocàrem) o la Nàpols arravatada de La serenata, però també amb els romanços populars que havia sentit per primera vegada cantats per la seva àvia (La dama d'Aragó), es presta dolçament tant a la reivindicació com a la nostàlgia. Per alguna cosa Bonet, que és una dona que quan vol amanyaga però quan convé també clama, ha estat sempre al costat dels poetes, que ha versionat tan sovint, des d'Estellés, de qui va cantar Les illes, a Rosselló-Pòrcel, que va homenatjar amb l'inèdit Pluja al jardí de l'Ateneu.

“Estem molt nerviosos i ens tremolen les mans”, van confessar Els Catarres tot just començar el concert que ahir van oferir a la sala La Planeta per presentar el seu nou disc, Postals. Malgrat això, i algun problema tècnic solucionable, el trio osonenc va triomfar davant d'un públic heterogeni però d'allò més entregat ja des de la primera cançó. I és que, amb el suport d'una banda de vent i bateria, Els Catarres van oferir un torrent de ritmes que fusionen des del country folk i el funky fins a l'habitual pop rock, que en molts moments no permetien a la gent quedar-se asseguda. Entronitzats –per no dir marcats– per la choni de Castefa, el grup s'ha abocat a l'equinocci primaveral per desgranar dotze lluminoses postals, molt festives –entre les quals destaquen Vull estar amb tu, Tokio, Souvenirs i Camp d'oliveres– i alguna de reivindicativa –Seguirem endavant–, que marquen un trajecte musical post-Jenifer prometedor. La fita és igualar o superar el centenar i mig d'actuacions del primer disc.

En aquests temps convulsos, són molt necessaris els missatges d'esperança, i Lax'n'Busto ho sap. Per això el seu últim disc es titula Tot és més senzill –“Ja sabem que no ho és, però tant se val”, va dir el guitarrista Pemi Rovirosa–, i inclou cançons com ara No tinguis por, que segons el baixista Jesús Rovira, va néixer d'una cita del president nord-americà Roosevelt en plena Gran Depressió. Al mig de la nostra pròpia depressió, destaca l'esforç d'un grup veterà com els Lax per renovar-se i arriscar: ahir, a la sala gran de l'Auditori de Girona, força plena d'un públic de totes les edats, el sextet va tocar les 16 cançons de Tot és més senzill, un disc acabat de sortir del forn i encara poc conegut. Van començar suaument amb Tu em coneixes, però progressivament van anar guanyant contundència. Entre els altres set temes que van completar l'hora i mitja de concert, van sonar Júlia i Llença't, per acabar pletòricament amb La meva terra és el mar i Maite Zaitut. Uns clàssics molt en forma.