Súnion

Fa uns dies, la meva dona i jo érem a Grècia i vam anar a visitar el temple de Súnion per veure el lloc que evoca la famosa elegia segona de les Elegies de Bierville de Carles Riba. En aquest poema, escrit durant l'exili a França el 1939, Riba evoca el temple grec que havia visitat el 1927 i diu que aquest record el dreça i li dóna força enmig de la devastació que l'envolta. Riba se sent com el temple «mutilat»: malferit pel flagell de la història però alhora «ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur». Aquesta situació també es pot interpretar en sentit nacional: Catalunya el 1939 està devastada, però manté en sa ruïna el somni catalanista, que Riba i la tradició noucentista havien articulat en termes classicistes i filhel·lènics.

Vam pujar a Súnion per rememorar la fita de Riba, però quan hi vam ser vam sentir un senyor grec que parlava amb uns americans i que es queixava de la immigració a Grècia. La cosa habitual: que Grècia estava infestada d'afganesos i albanesos, que ja no hi cabia ningú més, «Greece is full», que ell no era racista però que l'atur, la delinqüència, la droga, la crisi. La veritat és que els seus vituperis ens van atabalar i al final ens vam fixar ben poc en el temple: vam fer un parell de fotos i vam marxar.

Però el cataclisme és evident. Els fonaments grecs de la nostra civilització europea ara ens serveixen per justificar els murs que ens separen de civilitzacions suposadament diferents (la islàmica, l'asiàtica, l'africana). La polis i la democràcia gregues ja no les sabem concebre sense fronteres nacionals ni sense legalitat ciutadana. Els europeus ens hem apropiat de la Grècia clàssica i volem fer fora els no pertinents. Però aquí és on el poema de Riba ens alliçona. Segons el poema, Súnion i Grècia són una força vàlida per construir el present només en la mesura que són una ruïna. O sigui, no són un ideal per regir la realitat ni tampoc no són el fonament d'una identitat individual o col·lectiva. Al contrari: la seva força i puresa sorgeixen justament de la seva desfeta i del que han donat. Europa, doncs, només és fidel a Grècia quan ofereix als altres allò que produeix, quan s'arruïna. I, a casa nostra, si encara ens cal el catalanisme no és per defensar una identitat o un país: necessitem poder polític per poder-lo oferir als qui no en tenen; ens cal la llengua per poder-la donar als altres; ens cal construir un país per algun dia poder decidir ser generosos.