“Llucià critica el típic paio nou ric que no entén res”

És un personatge ja molt peculiar a la seva època, el segle II dC. Forma part d'un moviment que hi havia en aquell moment, la segona sofística. Gent amb una excel·lent formació retòrica es movia per tot l'imperi i reunia grans quantitats de gent, en teatres, places... Eren estrelles que feien un xou, i el xou consistia en una declamació retòrica sobre un tema que sempre estava relacionat amb l'Atenes clàssica o amb el món grec clàssic. És a dir, sempre anterior al segle III aC, imitant el lèxic i la manera de parlar de llavors. És molt fort. Això congregava multituds, que aplaudien d'allò més. Coincideix amb una època en què la família dels antonins, que és una família imperial, va fer una fortíssima campanya cultural. Hi havia com una moda.

Que jo conegui, és un moment històric únic. És bastant apassionant. També és veritat que quan feien això reivindicaven la cultura grega d'elit i de quan Grècia era Grècia, en un moment en què Grècia està políticament supeditada a Roma. Per tant, també és una manera de reivindicar el passat gloriós.

Sí, però no sabem qui era. O era una persona tan coneguda que no calia dir el nom perquè tothom ja l'identificava,o és un personatge típic. Jo m'inclino més per aquesta opció, que critica el típic paio que és un nou ric que no entén res, però que, en canvi, es dedica a col·leccionar llibres de luxe i a fer veure que és culte. A les obres de Llucià sempre hi ha ironia molt fina, critica determinats personatges, no s'està de res, no té pèls a la llengua. És molt modern.

Són dos tractats diferents, el que passa és que el títol només és un d'ells, Contra un ignorant que comprava molts llibres. El segon ataca directament un sofista, perquè no sap fer servir les paraules quan toca. Estan molt connectats pel tema, perquè tots dos fingeixen una cultura que no tenen.

Sí. Això ho pren molt Llucià de la diatriba cínica. Els cínics es veu que es dedicaven molt, en la mateixa època de Llucià, a fer això i d'una forma molt bèstia. Pels documents que tenim, estaven a les places, i quan passava un ric o un personatge d'aquests que Llucià també sol atacar li plantava una diatriba, criticant-li a la cara tot, amb llibertat de paraula absoluta.

No sé si atacaria tot el muntatge i la mena de llibres que són més venuts i més llegits i com estan construïts. La pregunta que es planteja aquí és què se n'extreu, en última instància, de la cultura? Quin sentit té? És la promoció de grans best-sellers en la qual es gasten fortunes perquè la gent els compri i no necessàriament els llegeixi? O, en realitat, valdria la pena que tothom pogués accedir i fruir de la gran literatura perquè això sí que deixa un pòsit espiritual que pot arribar a transformar la vida?

Sí, sens dubte. Si llegeixes els clàssics t'adones dels mecanismes que han funcionat en altres èpoques. Un exemple: cap al segle V va començar a passar que la gent que accedia a càrrecs públics no estava formada en la tradició clàssica. Era gent que els interessava que fossin bons tècnics, no sé si et sona. Per controlar les paraules, que vol dir controlar la realitat, emparaular el món i ser capaç de transformar-lo val la pena conèixer les arrels de les coses. Si estàs tot el dia obsessionat a estar a l'última, no t'adones que tot el que està passant i els camins que condueixen al que passarà són allà darrere. Seríem més capaços de gestionar la nostra realitat, a tots nivells, fins i tot l'econòmic, si tinguéssim una base sòlida amb això. Quan un tira enrere és molt tranquil·litzador.