Per viure-hi i per viure-la

L'actor Pep Pla va néixer a Ca n'Aurell, cèntric barri terrassenc on segueix vivint. Pla és un enamorat de la seva ciutat. Més i tot: un enamorat entusiasta dels llocs i de les gents de Terrassa, de la seva “ànima”, emfasitza. Terrassa és per viure-hi i per viure-la, podria molt ben ser el seu lema. Tant és així que mai s'ha plantejat residir en una altra ciutat. Bé, sí, ho va haver de fer “per necessitat pura” durant nou mesos, a Barcelona, però l'enyor va ser infinit. “La trobava a faltar tant que no podia resistir la temptació de venir-hi a passejar.”

Pla es coneix la seva ciutat com el palmell de la mà. O, millor dit, dels peus, perquè si una dèria té és fer grans caminades per Terrassa. Li encanta recórrer l'anella perifèrica, trepitjar totes les terrasses, tan diferents les unes de les altres, que encerclen els barris més històrics. “M'agrada trepitjar la ciutat, sentir-la, observar-la i explorar-ne nous racons. Sempre hi ha nous racons per descobrir”, exclama. Quan l'esgota caminar sobre l'asfalt, puja a la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt, el cim màgic dels terrassencs, a tocar de gairebé totes les finestres de les seves llars. I, posats a fantasiejar, “què millor que pujar al Montcau amb una ampolla de cava i una bona companyia?”

Pla és un home amb una vida teatral molt agitada. És un rostre molt popular, però quan camina pel carrer Sant Pere o per la rambla d'Ègara o fa un cafè als Amics de les Arts, temple de la cultura local, la gent el saluda com un terrassenc més. Com un dels seus. Des de fa cinc anys, dirigeix el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET), que desplega la seva programació al Teatre Principal, una joia arquitectònica amb uns orígens molt llunyans, el 1866, que la ciutat va recuperar amb tot el seu esplendor fa només dos anys. En aquest edifici és on Pla té excel·lents records de joventut vinculats al món del teatre. Ara exerceix d'amfitrió de les grans stars de l'escena catalana que regularment vénen a la cocapital vallesana a assajar. La majoria tenen una imatge distorsionada de la ciutat de les xemeneies, o més aviat una imatge simplificada d'aquella ciutat grisa i tan poc amable que l'escriptor Josep Pla deia que era tan difícil de caminar per l'estretor de les seves voreres.

“Terrassa ha canviat molt, i la gent que la visita per primer cop s'endú una gran sorpresa”, diu Pep Pla amb seguretat. Si s'ho proposa, ell solet aconsegueix fins i tot impactar els seus convidats, guiant-los en una ruta turística amb quatre parades obligatòries. La Masia Freixa, edifici modernista de formes hipnòtiques. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, icona de la Terrassa industrial, seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere, únic a Europa. I, és clar, l'imponent Teatre Principal.

Terrassa té un patrimoni que impressiona, però Pla insisteix que la seva ànima, més enllà de les pedres, està impregnada en els seus carrers, escenaris de l'ebullició dels grups de cultura popular, “el nostre múscul”. Aquesta vitalitat artística, diu, ha bregat el caràcter dinàmic d'una ciutat que convida a ser descoberta amb ulls creatius, lluny dels patrons monolítics del turisme de masses, més sensible a una experiència oberta i a una aventura de coneixement sense estrès.