“L'estadística ensenya a viure en la incertesa”

És una bona culminació a 40 anys de l'única cosa que sé fer.

Crec que sé comunicar bé amb els alumnes, amb una matèria que d'entrada no és senzilla... El que no acabo mai d'entendre és aquell alumne que diu que surt rebotut de l'estadística o les matemàtiques. Un alumne pot tenir més o menys facilitat per a una matèria, però crec que és un fracàs del professor si al final del curs l'alumne té entravessada una matèria, a banda dels components personals.

L'estadística necessita les matemàtiques i, moltes vegades, s'ha presentat com una part de les matemàtiques. No hi estic d'acord. L'estadística en l'àmbit aplicat té entitat pròpia i el que fa és intentar analitzar quina informació pots treure d'un conjunt de dades.

Conclusions. I de vegades els explico que l'estadística els ensenya a viure en la incertesa. La vida és incerta, per si mateixa. Saber mesurar fins a quin punt la incertesa és alta, baixa... L'estadística hi ajuda.

Això va ser una assignatura del grau d'informàtica. En un entorn industrial o empresarial, has de prendre decisions a partir de la informació. Com que no tens sempre els mateixos resultats, pel fet d'estar sotmesos a variabilitat, has d'acabar de quantificar quina fiabilitat tenen. I, a partir d'aquí, prendre decisions. Això és una de les finalitats de l'estadística. Se li va donar aquest nom.

Més que amb números, treballem amb dades, poden ser numèriques o de tipus quantificador. Més que estadística, fem anàlisi de dades [...]. De vegades, es treuen conclusions errònies o imprecises.

Les matemàtiques tenen una fase d'abstracció, que pot costar més o menys. Hi ha gent que hi té més facilitat. Tenen un vessant que surt de la realitat. Si com a professor ets capaç de lligar les matemàtiques o l'estadística a la realitat, veient la utilitat de les matemàtiques..., potser l'alumne no arribarà a fer la fase de l'abstracció que un altre sí que farà, però el que no pots negar a aquest alumne és el coneixement de la realitat amb ulls matemàtics. I això, amb una mica de mà esquerra, crec que es pot fer.

Fins a l'ESO, no és necessari entrar-hi. Un alumne pot superar l'ensenyament obligatori tenint coneixements bàsics matemàtics i sabent-los aplicar correctament a la vida diària. Moltes vegades, l'alumne sap conceptes o memoritza conceptes i, en canvi, si és incapaç de calcular de memòria el descompte que li puguin fer en un supermercat o el canvi que li han de donar en una botiga, per mi, això és un fracàs del professor. En aquesta fase d'obligatorietat, ha d'entendre una mica les matemàtiques i la geometria, però aplicades a la realitat. I després, a batxillerat, el pas següent: agafem els objectes i fem-ne abstracció. Es treballa amb béns matemàtics, amb el suport d'un cas pràctic. Aquí, ja es veurà si un alumne hi té més o menys facilitat. El que s'ha fet i encara es fa malament, de tant en tant, és entrar en el món matemàtic a través del fet abstracte. Això és antinatural. No respon al fet natural del pensament.