“En el temps en què vivim toca anar vestit de lladre”

Ens va sorgir així. La vam pensar l'any passat enmig d'una eclosió de notícies als diaris sobre corrupció, personatges intocables i escàndols financers de tota mena que ens va trasbalsar molt, com a qualsevol ciutadà. Era un bombardeig tan gran que ens havia d'afectar a nivell creatiu. També és la nostra manera de canalitzar el malestar que sentim, de protestar...

És clar. És com dir que en els temps que ens ha tocat viure hem d'anar vestits de lladre. Els lladres es passegen pel carrer impunement...

Ens donaven molt de joc. Els Dalton van existir però nosaltres ens fixem en la versió de Lucky Luke i juguem amb les ratlles; Bonnie (de Bonnie & Clyde) ens permet treballar amb els abrics, els teixits d'espiga...; el literari Arsène Lupin és ideal per introduir el negre i la nit més refinada i parisenca; i Jesse James és l'Oest americà: aporta el cuir, les tonalitats terra, les capes...

En som conscients. Hem aconseguit viure de la nostra feina humilment, i això ens fa lliures, però el camí fins aquí ha estat dur. Quan comences un negoci tan jove, en un país en què la moda no es valora suficientment i vols ser creatiu i independent, et trobes amb molts problemes i maldecaps... Hem après a base d'equivocar-nos i tornar-hi!

Faríem el que recomanem als nostres alumnes de l'escola Felicidad Duce. Que marxin fora a agafar experiència treballant per a d'altres. A més, aquí sempre els respectaran més si els ha anat bé a l'estranger; és trist, però és així. No volem que segueixin el nostre exemple!

Va ser a l'escola, a la Llotja, a finals dels noranta. Els dos som de fora de Barcelona, de Figueres i de Ripoll, i per aquí vam començar a sintonitzar. Després vam anar fent treballs junts i tot va anar sorgint... Vam guanyar el premi del FAD, vam desfilar a Gaudí... Hem construït un projecte plegats i a dia d'avui ja som com germans!

Ara ja hi estem acostumats però al principi, sí. Els dos tenim personalitat, volíem fer la nostra i, tot i que som de bon rotllo, ens barallàvem. Es va resoldre quan vam entendre que treballàvem per a una marca, Zazo & Brull, i havíem de ser fidels al que havíem creat: fem roba per a dones de segle XXI, molt treballada, urbana, avantguardista...

Ens sap greu, però sobretot turistes. L'altre dia una noia de Nova York se'n va endur sis vestits rebaixats. La catalana està perdent el gust per vestir-se en el dia a dia, només compra per anar a celebracions especials. I la roba és la teva carta de presentació al món!

Que els costa molt trobar roba original a Barcelona i els encanta endur-se alguna cosa diferent! Les veus com s'ho passen pipa emprovant-s'ho tot. Aquest estiu al·lucinaven amb els preus de rebaixes. Vestits que es triga dos dies a fer-los, a 100 euros, i samarretes a 20.

Encara ara ens sorprèn. Desanima molt. Com pot ser que coincidir amb la roda de premsa d'una super model gairebé anul·li la teva presència! Els mitjans només parlaven de Lima. I què passa amb la moda? No interessa una col·lecció que costa mesos de fer? Així no anem bé.

Ens han cridat d'aquests llocs per participar en desfilades i ho hem fet amb molt de gust perquè veus com valoren la part artística de la teva feina. I això és el més important. La moda és cultura, no és un entreteniment superficial.

Sí, hem vist uns tubets brodats molt nostres en les samarretes d'una gran cadena. I fa ràbia.