Secessió comparada
Els referèndums d'independència que s'han celebrat en les últimes dècades al món permeten als experts fixar les condicions que han de complir les preguntes eficients
Els redactats d'Eslovènia, Estònia, Ucraïna i Eritrea van ser modèlics
Els assessors de Mas lloen la pregunta del referèndum d'Escòcia perquè és clara i neutral
Els exemples del Quebec
i el Canadà recomanen que la pregunta sigui clara i no admeti equívocs
La comissió electoralbritànica ha defensat la necessitat que l'enunciat no predisposi el sentit del vot
Com ha de ser la pregunta perfecta d'un referèndum d'independència? No existeix cap fórmula màgica, però la proliferació de consultes de secessió arreu del món des del segle passat ha ajudat els experts a fixar els elements definidors dels bons redactats. Hi ha d'haver una sola pregunta o diverses? És millor parlar d'estat propi o d'independència? La resposta ha de ser múltiple o limitar-se al sí/no?
Anem a pams. La claredat i la neutralitat de la pregunta són dues de les condicions necessàries per garantir que l'electorat entén què vota i evitar que la redacció indueixi, encara que sigui de manera subtil, a la tria de la resposta. També ha d'assegurar que l'opció guanyadora podrà ser implementada políticament. Aquestes condicions han estat definides pel dret i la pràctica internacionals. Però també hi ha qui defensa un tercer criteri: el de la brevetat. Tenint-los en compte tots, la del referèndum del 1990 que va portar Eslovènia a la independència es pot erigir en paradigma de la bona pregunta, tot i que n'hi ha hagut altres de similars. Feia així: “La República d'Eslovènia hauria d'esdevenir un estat independent i sobirà?” En canvi, el redactat del referèndum del Quebec, una rebuscada interrogació que superava les cent paraules, és als antípodes de l'exemplaritat eslovena.
Aclarir què es vota
La Cort Suprema del Canadà va recomanar el 1998 que la pregunta del referèndum fos clara. Els quebequesos havien votat en dues consultes sobre la seva sobirania, el 1980 i el 1995, sense que, en cap de les dues preguntes formals, el votant pogués entendre fàcilment l'enunciat. L'investigador Ivan Serrano, doctor en ciències polítiques per la UPF, avisa del perill de permetre “la indeterminació sobre allò que s'està votant” com va passar al Quebec. Serrano remarca que el primer referèndum (vegeu-ne la pregunta en el gràfic de la plana següent) “es va acabar interpretant com un projecte de sobirania-associació amb la resta del Canadà”. En el del 1995 la pregunta es va plantejar amb termes més nítidament independentistes, però es mantenien “escenaris hipotètics indeterminats” que complicaven la comprensió del que es votava. Feia així: “Esteu d'acord que el Quebec hauria d'esdevenir sobirà després d'haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política dins els termes de la llei respectant el futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny de 1995?”. La comissió electoral britànica, avaluadora del referèndum a Escòcia, també ha defensat la necessitat d'“anar al gra” i d'evitar l'ambigüitat en el sentit del vot, de manera que el resultat no admeti múltiples interpretacions, sinó una de sola.
Ni de l'un ni de l'altre
Aquesta comissió també ha subratllat que la pregunta no ha d'induir els votants a decantar-se per una resposta concreta ni contenir paraules amb connotacions negatives per a cap opció. És per això que va promoure un canvi en la pregunta inicial per a Escòcia (“Esteu d'acord que Escòcia hauria de ser un país independent?”). A criteri dels experts, la fórmula “esteu d'acord” podria decantar el vot cap al sí i amb aquest argument va ser eliminada. Es va simplificar: “Escòcia hauria de ser un país independent?”
D'acord amb els reconeguts principis de la claredat i la neutralitat, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) considera que la demanda del referèndum escocès és modèlica. En l'extens informe sobre la consulta catalana, els assessors del govern assenyalen que, d'entre la quinzena de referèndums d'independència que s'han fet des del 1980, és la de “més fàcil comprensió” per als electors, la “menys ambigua” pel que fa al significat del vot i la que menys condiciona l'electorat. No tan perfectes, però també modèliques, van ser, segons el CATN, la pregunta d'Eslovènia el 1990, la d'Estònia el 1991 (“Voleu la restauració de la sobirania de l'Estat i la independència de la República d'Estònia?) i la d'Ucraïna d'aquell mateix any (“Doneu suport a la declaració d'independència ucraïnesa?). Els assessors d'Artur Mas també lloen la d'Eritrea el 1993 (“Desitja que Eritrea sigui un país independent i sobirà?”) i el sistema de votació del 2011 al Sudan del Sud, en què la butlleta tenia les opcions d'“unitat” o “secessió”.
Garantia de brevetat
Serrano, un dels pocs experts que han aprofundit en el redactat de la pregunta a banda del CATN, defensa la brevetat com a tercer criteri necessari. Sosté que una pregunta curta redobla l'assegurança de la comprensió. Quan s'allarguen i es recargolen, sovint s'intenta evitar la qüestió jurídica sobre si la pregunta excedeix les competències del territori que la fa, segons Serrano. El CATN no és partidari d'introduir el que s'anomena una “clàusula de salvaguarda de la constitucionalitat”. Entre altres raons, al·lega que podrien confondre els votants barrejant l'objecte de la pregunta amb el procediment formal per fer complir el resultat. Per exemple, podria introduir dubtes sobre què passaria si l'Estat espanyol rebutgés fer les reformes legals o constitucionals necessàries perquè Catalunya fos independent. I un elector partidari de la independència hi podria votar en contra perquè no vol condicionar el futur polític del seu país a una reforma de la Constitució no garantida. En el cas que el context polític recomanés introduir un incís d'aquest tipus, els assessors del govern diuen que la millor fórmula seria afegir-hi un genèric “d'acord amb les vies legals pertinents”, i separar-lo de la resta de l'enunciat, almenys, amb una coma. La millor opció segons el CATN, no obstant això, seria que s'introduís al marge de la pregunta, en un preàmbul del tipus: “En el marc dels procediments legals existents, la Generalitat de Catalunya convoca els ciutadans i ciutadanes de Catalunya a votar la següent pregunta:”
Una o diverses?
La consulta catalana podria demanar directament sobre la independència amb una resposta sí/no o bé deixar triar l'electorat entre diverses opcions polítiques que defensen els partits parlamentaris, com ara l'estat propi, l'estat federal, la confederació i l'autonomia. Els assessors de Mas alerten que la multiplicitat d'alternatives comporta alguns problemes, perquè no concreta els matisos de cada opció i dificulta que l'electorat tingui una informació detallada del que significa cadascuna. Fins i tot pel que fa al manteniment de l'estatus actual, el PP, per exemple, propugna una millora del sistema de finançament.D'altra banda, Serrano planteja un interrogant: què passaria si el resultat de les opcions fos ajustat i la guanyadora només superés la resta per unes dècimes? Per tot plegat, el CATN conclou que el resultat s'acostaria a un sondeig d'opinió i no a un referèndum. No avala una consulta que segueixi aquest patró, com tampoc que el votant hagués d'endreçar jeràrquicament les seves preferències.
Una altra possibilitat seria formular preguntes successives o en forma d'arbre. Segons els assessors del govern, es podria demanar als votants elegir entre un estat independent o no i, tot seguit, i seguint el supòsit d'una victòria del no, triar entre l'estat federat, el confederat i la situació actual. Si el rebuig a la independència s'imposés, però, el CATN adverteix que “el resultat de la segona pregunta continuaria sent poc clar i de gestió política incerta”. Analitzades totes les possibilitats existents, els experts del consell assessor subratllen que la fórmula “més garantista” és una pregunta directa sobre el fet que Catalunya esdevingui un estat independent, amb una resposta de sí o no.
L'ambigüitat de l'estat propi
Què és preferible: parlar d'independència o d'estat propi? És evident que no són expressions sinònimes. Només la primera es refereix d'una manera inequívoca a l'estatus polític de plena sobirania. La segona, tal com assenyala l'ens que aconsella el govern, és “ambigua”, perquè es pot entendre que es refereix tant a la independència com a un estat membre d'una federació o una confederació. La polisèmia “faria menys clara la pregunta i la identificació i implementació dels resultats”, adverteix el CATN, que es decanta per preguntar directament sobre la “independència” per evitar confusions. Si, malgrat tot, la denominació triada per a la consulta és la de l'“estat propi”, els experts de Mas argumenten que el resultat de la votació permetria saber “quants ciutadans estan a favor d'un canvi rellevant de l'statu quo”. Ara bé, complicaria la lectura política i la consecució de l'opció majoritària. I aquesta última és, al capdavall, la raó per la qual els catalans reclamen un referèndum: per poder decidir el futur del seu país i que la voluntat expressada a les urnes es faci realment efectiva.
