Una transició suau pels nous Encants

El canvi no ha estat purament físic, també té un caràcter estructural. Arran del seu trasllat, aquesta setmana, a un llustrós edifici de disseny a tocar de la plaça de les Glòries, el mercat dels Encants de Barcelona —de Bellcaire, segons la denominació oficial— s'enfronta alhora a una profunda reorganització dels seus esquemes de funcionament que passen, per exemple, per homologar els horaris d'obertura als dels estàndards comercials. I per a un equipament històric com aquest, que durant dècades s'ha gestionat més aviat per criteris com ara la força del costum diari, aquestes novetats costen de metabolitzar. Volen temps. I certa resignació.

Ahir, va ser el primer dissabte que el nou mercat va allargar la seva jornada fins a les vuit del vespre. Abans del canvi, pels volts del migdia i sense excessiva rectitud, els venedors ja plegaven veles. Sense viure's la sensació d'ofec del dia de la inauguració, la presència de visitants era ufanosa. Hi acompanya la circumstància que s'havia programat una festa per a l'ocasió, amb barra de bar i rumba en directe a càrrec dels Ai, ai, ai. Amb la seva música de fons, la gent badava molt per les parades, però de comprar, poc. El client tradicional dels Encants, aquell que sap què busca i on furgar, és d'hàbits petris. Continua, i previsiblement continuarà, anant-hi als matins. La força de l'hàbit. Tot i això, els venedors asseguren que en aquestes primeres tardes ja s'entreveu, tot just s'esbossa, un nou perfil de visitant, més familiar, o fins i tot algun turista atret per la majestuositat d'un edifici que ha costat 57 milions d'euros i que està cridat a ser ressenyat en les guies d'arquitectura. Encara és massa d'hora, però, per vaticinar si la mudança és capaç de consolidar nous perfils de clients potencials.

Aquesta transició, però, s'intueix que serà llarga i, mentrestant, els paradistes han de torejar la realitat diària. Per a la gran majoria, el canvi d'edifici ha estat un salt qualitatiu, però el nou horari els ha suposat una estocada. Públicament, recelen a l'hora de parlar-ne, però en privat admeten que, plegant a les vuit, la jornada laboral se'ls fa eterna, sense que això repercuteixi en un increment de la recaptació. A més, un eventual incompliment d'aquestes directrius els exposa a multes feridores. “Fer tantes hores és dur, molt, i de moment no ens surt a compte, però és el que ens toca”, comenta Antonio Madrid Solé, que fa anys i panys que ven llibres de segona mà als Encants. En Xavier, un company d'una parada de discos que prefereix mantenir una certa discreció, és més explícit, especialment amb el fet que el compliment horari sigui una exigència, i llança un vaticini més aviat descoratjador: “Qui vindrà les tardes d'hivern, quan es faci fosc a les sis i aquí faci un fred que pela?” Paciència. I temps. Sobretot temps.