Aliments més cars malgrat la crisi
Des del 2008 el cistell de mercat no ha rebaixat preus i en molts casos fins i tot els ha apujat
La demanda estable i uns costos fixos o en augment frenen els abaratiments, segons el sector
La societat i els seus usos han mutat en els cinc anys de crisi que portem a l'esquena i avui contemplem les seqüeles nefastes que han quedat pel camí: sagnia de llocs de treball, salaris minimitzats, crèdit eixut i altres problemes que encara estan en vies de solució. Paral·lelament, s'ha frenat i fins i tot s'ha rebaixat el cost per al consumidor d'alguns productes i serveis: habitatge, automoció, electrodomèstics de gamma mitjana, etc. han moderat preus i en algun cas han reculat encariments que s'havien desorbitat. Els aliments, però, són figues d'un altre paner, tot i els crits al cel proferits per ciutadans i associacions de consumidors, que assisteixen a l'avenç inexorable de l'IPC i, dins del qual, del cistell de mercat, sord i cec a l'evolució negativa del conjunt de l'economia.
Els hàbits de compra s'han modificat: de la gran compra mensual que feien moltes famílies s'ha passat a una de setmanal o fins i tot diària, en volums més petits, en establiments de proximitat, al súper, al mercat o a la botiga del barri, i es mira molt més el preu. No obstant això, les dades recollides any rere any pel Ministeri d'Economia, que elabora una mitjana estatal amb els preus dels productes alimentaris de més consum, indiquen que, tret d'alguns casos puntuals i de determinats grups d'aliments, com ara el peix i la llet, els preus han continuat pujant, aliens al deteriorament de les economies familiars.
N'hi ha que, com moltes carns i certs productes envasats, acumulen encariments de fins al 30% o més des del 2008. Els factors que han marcat aquesta evolució han estat, a banda de les inexorables lleis de l'oferta i la demanda –cal pensar que una família es pot estar de renovar el fons d'armari, però no de menjar–, les vicissituds de les collites i el preu dels carburants i de l'energia.
Un efecte marginal
Així ho subratlla Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç de Catalunya, que admet que “l'afectació de la crisi en productes de consum obligat és molt relativa”. D'entrada, perquè una demanda feble o forta pot determinar tota una campanya, i aquesta demanda no necessàriament ha de ser local: “Podria provenir, per exemple, de la resta d'Europa, on el clima podria haver afectat les collites”, recorda. Transports i embalatges, costos salarials, factura energètica, etc., sense oblidar que la qualitat, el canal de distribució i fins i tot la zona d'un poble o ciutat on es compri poden modificar a l'alça o a la baixa també el preu d'un producte concret. “Fins i tot les grans superfícies, que són les que més podrien pressionar els preus a la baixa, tenen problemes, per culpa de les seves agressives ofertes, ja que tenen quotes de mercat molt elevades”, assegura Fraile.
No obstant això, el representant dels botiguers puntualitza que el petit comerç es manté líder en el sector de l'alimentació fresca, especialitzada, amb una quota d'entre un 50% i 60%, mentre que en l'àmbit del producte envasat o menys susceptible de caducitat guanyen la partida els súpers i els hípers.
Això últim podria tenir una mica a veure amb el cost del menjar, com també el fet que, en els últims anys, molts comerços de conveniència, que amplien horaris i tenen alta disponibilitat per al públic, eleven els preus i això fa que la mitjana final no tan sols no caigui, sinó que vagi cap amunt.
I si el pes de demanda i costos han frenat un abaratiment, si no previsible, sí molt desitjable en un context recessiu, també ho han estat les circumstàncies de cada temporada. Ho explica Casimir Llorens, president del Gremi de Majoristes de Fruites i Hortalisses de Barcelona, que recorda fins a quin punt es fa difícil explicar amb generalitzacions el preu i les fluctuacions d'un o altre aliment, al marge de la crisi. “Per exemple –explica–, en el cas de la collita de la poma, un producte que en la temporada passada es va encarir per culpa d'una minsa collita, ara és molt probable que recuperi competitivitat, perquè la demanda ha baixat.” Un altre cas: els cítrics, que aquest any presenten calibres molt petits, per la qual cosa el calibre capdavanter serà força més car, alerta. Atès el pes de l'èxit de la collita, el portaveu dels majoristes de fruita i verdura minimitza l'impacte d'altres factors com ara el transport. Per ell, el marge es basa en el volum.
Excepcions
El seu homòleg entre els majoristes de peix de Barcelona, Leandre Serra, subratlla que l'economia “es compon de molts factors i que no tots juguen a favor de les baixades de preus en temps de vaques magres”. De fet, les rebaixes en el peix, en què “s'estan pagant preus de fa vint anys”, provenen del fet que la demanda ha canviat, i també les polítiques de pesca i els criteris en l'origen del gènere. “Si haguéssim d'aplicar estrictament el criteri del quilòmetre zero, els preus a les nostres llotges serien astronòmics”, diu.
Per això, indica Serra, ha estat favorable per al consumidor l'arribada de peix de Galícia i de la Catalunya del Nord, tot i que a qui li ha tocat més el rebre és als pescadors, “que, tant si fan bona pesca com si no, han de pagar combustible i sous”, lamenta el portaveu dels majoristes, que, tanmateix, es mostra satisfet per la competitivitat de la llotja barcelonina: “Exportem peix fresc i congelat a tot Europa, fins al punt que gènere que ens arriba de més enllà de les fronteres el tornem a exportar.”
Serveis públics i subministraments, també a l'alça
Al marge de la despesa en alimentació, la crisi tampoc ha donat treva a la majoria de serveis públics i imprescindibles a totes les llars. Llum, gas, aigua, telèfon, transports públics, taxes municipals, peatges, correus i fiscalitat directa i indirecta no han parat d'escalar graons. Alguns exemples paradigmàtics serien, per mostrar un producte d'ús quotidià, la targeta multiviatge del transport barceloní, la T-10, que ha passat dels 7,20 euros que costava el 2008 als 9,80 que val actualment. Ni més ni menys que 2,6 euros, un 36,1% més.
En el capítol dels subministraments, les coses tampoc han anat gaire millor. Així, la bombona de butà ha passat de 13,5 a 16,1 euros per unitat, un 19,3% més, i l'aigua ha tingut anys negres, com el 2012, en què es va apujar fins a un 25% a Barcelona. Però l'electricitat ha estat definitivament l'estrella –fosca– de les pujades, fins al punt que es fa difícil calcular quin ha estat l'increment total. A principi del 2013 es va anunciar un 3% d'increment mitjà en la tarifa, un percentatge que queda obsolet després dels successius encariments. De fet, el 2012 també s'havia previst un encariment semblant, que al final va arribar a l'11%. Alguns analistes asseguren que el rebut s'ha encarit més d'un 64% en l'últim quinquenni.
Les llars es poden estar de gairebé tot, menys de menjar
Seguint les regles que marca l'estira-i-arronsa de l'oferta i la demanda, és obvi que el preu de l'alimentació no ho té fàcil per recular, ja que és l'últim tram del consum al qual renuncia qualsevol llar. Miquel Àngel Fraile recorda que l'estabilitat de la demanda en aquest àmbit contrasta amb la d'altres segments del comerç en què el negoci s'ha estimbat. Així, les botigues de tèxtil i confecció han perdut un 15% de la facturació en el període de crisi, el mateix, aproximadament, que el sector dels electrodomèstics, que en algun cas ha arribat a reduir negoci en un 20%, un percentatge molt semblant al que s'ha escapat als establiments de parament de la llar. Tot i això, la palma se l'emporta l'automoció, que ven fins a un 40% per sota del que feia fa cinc anys.
El portaveu de la Confederació del Comerç aprofita per recordar que el balanç –negatiu– de la crisi a Catalunya és de 5.000 botigues menys i 40.000 llocs de treball perduts, i insisteix que és el “saldo”, ja que també hi ha hagut obertures que sovint han fracassat per haver estat regentades per “gent inexperta o mal orientada”, que l'atur ha empès a l'autoocupació.