Tota una vida al santuari

Sense vidres

Havien sentit a parlar mai de Puiggraciós? Mai. Excepte la Teresa: “Jo n'havia sentit a parlar perquè els meus germans eren boys scouts i aquí era un punt de referència de l'escoltisme.” Trenta monges s'hi van apuntar voluntàries per venir-hi (aleshores la comunitat era més nombrosa i jove). La Rosa, la Teresa i quatre monges més van ser les escollides per instal·lar-s'hi. Al començament van haver de fer front a la duresa pròpia d'un edifici precari. A banda d'estar isolat i allunyat d'un nucli habitat (el més proper és el barri del Serrat, amb quatre cases esbarriades i connectat per una pista forestal), la part habitable del santuari s'havia d'apariar. “No hi havia ni un vidre a les finestres, les ratapinyades ens entraven per dalt”, relata, divertida, la Rosa, la degana. “És que, quan s'és jove, una es llança més”, rebla la Teresa. De mica en mica ho van anar arreglant: “Cada dia que venien a dir missa, els mossens –de les diferents parròquies del voltant– ens posaven un vidre.”

“De seguida vam posar una serietat: ens vam organitzar un horari de pregària i de treball, perquè nosaltres ens havíem de guanyar la vida –explica la Teresa–. I el temps que sobrava, de neteja i d'arreglar coses.” Aquests anys han fet feines de tota mena, com ara farcir ninots o muntar peces per a la Sony, fins a estabilitzar-se en la creació d'icones i pintures. “Molta gent no ho sap, que treballem, però sant Benet ho remarca ben bé, que els monjos s'han de guanyar la vida.” I la Griselda hi afegeix: “No hem hagut de demanar mai a la comunitat de Barcelona que ens ajudés.” Ara estan jubilades.

A l'inici els va pesar l'enyorança de Barcelona. “De por no en teníem, però ens enyoràvem, això sí”, recorda la Rosa. “Dinàvem aquí –la Teresa assenyala la llar de foc– perquè feia un fred que pelava. De vegades estàvem a dos sota zero, fèiem un minut de silenci com a Barcelona i començàvem a plorar.” “I vam dir: «Prou, no farem silenci fins que no estigui tot una mica a lloc.»” La Teresa ho relata així: “Era l'adaptació, no conèixer la gent, el silenci d'aquí...” Però a poc a poc van anar teixint relacions amb el veïnat i els pobles.

“Els mossens s'ho van sentir molt seu i van sensibilitzar la gent de l'entorn”, assenyala la Teresa. A l'inici, el mossèn de l'Ametlla d'aleshores, Joan Bellavista, les portava a fer excursions pel voltant. “El diumenge a la tarda ens ensenyava els cingles de Bertí i ens portava a fer els caminets de per aquí. Va ser molt maco.” “Vam conèixer de seguida els de can Saló, can Panxa-rossa, la Pepeta, aquells de més a propet”, fa la Rosa. I els ajudaven quan tenien alguna necessitat o algun difunt. “La gent de l'entorn van ser molt delicats, sempre ens telefonaven, a l'hivern ens portaven llenya...” “De fred n'hem passat molt.” Aleshores feia dues i tres nevades a l'any. “Un dia que nevava estàvem totes aquí a la vora del foc, amb anorac i bufanda.” El cotxe que menaven era de “tercera mà” i en el camí de l'Ametlla s'aturava cada dos per tres. “Vam conèixer molts veïns –recorda la Rosa– pel cotxe, que se'ns parava.” “I quan anàvem a comprar sempre portàvem la Pepeta –una veïna del Serrat–, que venia a comprar amb nosaltres.”

De Puiggraciós cap als cingles, aleshores ja hi quedaven poques cases habitades, així que més aviat han presenciat l'enrunament i desaparició de moltes masies. Descriuen condicions de vida precàries, personatges que semblen sortits d'una llegenda i un munt d'anècdotes: una vídua “que anava com perduda” a qui uns caçadors van disparar una perdigonada pensant-se que era un senglar; una família sense llum ni aigua amb qui les monges van tenir molta relació i de qui una vegada van portar la canalla a trepitjar per primer cop Barcelona; una casa de pagès molt acollidora que les convidava a fer una torrada de pa que extreien d'una calaixera d'on saltava un ratolí; aquella sopa d'arròs que una veïna encara recorda que li havien fet les monges quan tenia la mare malalta; o aquell xicot que havia tingut un desengany amorós i a les tres de la matinada va demanar de parlar amb una monja.

I van començar misses i vetlles –una pregària conjunta, marca de la casa– i van crear un consell amb laics, preveres i monges, que va dinamitzar l'activitat del santuari, amb propostes culturals i l'edició d'un butlletí. I van anar erigint el que seria un dels trets identitaris del santuari, l'esperit acollidor i obert a tothom. “Aquí s'acosta gent que hi creu i que no hi creu, però el que importa és que tothom se senti acollit”, assegura la Teresa. “La parròquia és del poble i el santuari és dels pobles; no preguntem mai quina ideologia tenen, només demanem que respectin els horaris”, subratlla la Rosa. Es refereix als horaris dels àpats, que és el que han de compartir els qui s'estiguin a l'hostatgeria, un servei que el santuari ha tingut des de l'inici. “Poden venir a la pregària o no, però han de fer els horaris dels àpats”, reitera. Aquesta és una condició. I l'altra, la llengua: “Aquí ho fem tot en català; a qui no ho entengui ja l'hi expliquem, però en això no cedim”, argumenta la Teresa. Aquest és un tret lligat amb el compromís amb el país, propi de l'orde benedictí: “Sant Benet ens diu que hem d'arrelar: si t'estimes casa teva, t'estimaràs tota la resta.”

Tanmateix, avisen que l'hostatgeria, que disposa de cinc llits, no s'ha de confondre amb “una casa per venir a fer vacances”. I tot i així “de vegades ens fan algun gol”, reconeix la Griselda. Però en general als estiuejants despistats els clissen de seguida. A l'inici, a l'hostatgeria rebien sobretot monges; ara, en canvi, els laics són majoria. Uns estadants habituals són els estudiants, alguns ara ja professionals de trajectòria, com ara els escriptors Carles Torner, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana, o l'actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. Amb la convivència, els hostes coneixen “un altre estil de vida” i canvien la seva percepció de les monges. N'hi ha amb qui han conservat el contacte. Explica la Teresa: “La gent pensa que has de fer coses rares i, en canvi, no cal sermonejar, no hi ha res com la naturalitat.”

Dia a dia

Les monges de Puiggraciós es lleven a tres quarts de sis del matí. A dos quarts de set comencen la pregària (les matines). Després ve la pregària personal, a la cel·la o passejant. Les dues pregàries es combinen al llarg del dia. De sis a nou del matí, pregària. “A les nou del matí esmorzem i ja engeguem la part de treball.” “Després hi ha una missa o un espai per escriure.” La tarda solia destinar-se al treball fins a les pregàries del vespre, la conjunta i la personal, que “vol dir lectura, estudi...”. Sopar a dos quarts de nou del vespre, rentar els plats, tertúlia i acabar el dia amb l'última pregària: “Als hostes els agrada molt participar-hi perquè hi ha un espai de silenci, d'agraïment, d'examen de consciència, de salms”, explica la Griselda. De missa n'hi ha cada dia, i quan no pot venir el capellà de l'Ametlla –dos dies– ajunten la pregària amb les lectures de missa.

Aquesta vida monàstica està oberta a alteracions, si tenen visites o sortides per fer. A banda, han tingut alguns sotracs forts. Un dels més traumàtics van ser els grans focs de l'any 1994, que van cremar els cingles de Bertí i van arribar a les portes del santuari. Ho rememoren amb esglai: “Va ser molt fort, eh, jo pensava que ja no tornaríem aquí”, assenyala la Teresa. Tot i així, les monges van tenir l'empenta d'anar a avisar els veïns dels cingles del foc, un gest que encara avui els agraeixen. Un d'aquests veïns vivia a cal Mestret, “a dalt de tot de la cinglera”, per on avançaven les flames. El van trobar tancat treballant. “Vam baixar volant, perquè el foc corria”, apunta la Griselda. I l'escenari esdevenia cada vegada més dantesc: el fort vent llançava boles de foc i no feia més que crear nous focus d'incendi.

Un cop van arribar al santuari, el van trobar ple de gent. “Ara, de bombers, ni un, aquí”, recorda una d'elles. Van tenir temps de tancar portes i finestres, endur-se la marededéu i baixar cap a l'Ametlla. Els focs van tenir un impacte terrible en els pobles de la zona. “Llavors va pujar la marinada i va tirar el foc cap amunt.” Això va salvar el santuari i altres pobles, com ara la Garriga. Quan van tornar, l'endemà, la imatge era devastadora: “Els xiprers –que ara ja tornen a ser alts– feien molta impressió perquè només tenien el pal i tres metres de cendra”, diu la Griselda. L'impacte i la pena per aquell paisatge els va durar temps: “Tenies la sensació que no sortiria mai més verd. Dèiem: «No parlarem més del foc», i passava un mes i en tornàvem a parlar, i així gairebé un any.” “Semblava que no havia de passar mai i, mira, aviat farà vint anys. Si n'hem passat, de coses!”, exclama la Teresa.

És gairebé una vida a Puiggraciós, i això que l'estada havia de ser primer de dos anys i després de cinc: “L'amistat, la natura..., he anat descobrint tot de facetes que en una comunitat gran són diferents, la comunitat petita és més exigent”, reflexiona la Teresa. “Ha estat un regal, m'ha ajudat a obrir-me, a entendre moltes coses”, admet. La Griselda confessa que al principi s'enyorava “moltíssim”: “Una comunitat urbana té un aire més intel·lectual, és diferent d'una de rural. La convivència aquí és d'una certa duresa, però et fa créixer, t'ajuda a madurar i estimar.” Per la gran, la Rosa, que es mantindrà a Puiggraciós el temps que calgui fent d'enllaç amb les noves monges, “aquests quaranta anys han estat com un creixement, tant humanament com espiritualment, però això no vol dir que no hi hagi hagut dificultats”. Cada una viu d'una manera diferent el retorn a les Puel·les: si la Griselda es mostra contenta pel retorn a Barcelona, la Teresa, en canvi, reconeix que li “costa”: “Amb el cap sé que he de fer aquest pas, però després hi intervenen els sentiments.”

Sigui com sigui, a totes els fa de mal dir com anirà el futur de Puiggraciós. Més o menys escèptiques, coincideixen a apuntar que “la realitat del dia a dia marcarà el camí”. Ara tanquen una etapa central de les seves vides, després d'haver rebut, això sí, la gratitud de molta gent de l'entorn que les ha volgut acomiadar. La Griselda ho feia evident abans de marxar: “Ha estat molt maco tenir l'experiència de la tendresa i l'amistat que ha arrelat entre la gent i les monges.”