Max Cahner, polític

El 16 de desembre de 1979 es va celebrar l'assemblea fundacional de Nacionalistes d'Esquerra al Casino l'Aliança del Poblenou, amb un miler d'assistents, entre els quals hi havia antics militants del PSAN, de l'FNC, de la USC i fins i tot de Bandera Roja, del PSUC i dels col·lectius ecologistes. Josep Ferrer, Josep-Lluís Carod-Rovira, Francesc Espriu, Oriol Comas, Lluís Anglada, Tona Gusi, Josep Huguet, Joan Oms, Josep Pinyol, Josep Maria López Llaví, Marc Palmés, Enric Pedrosa, Miquel Peiró, Ernest Benach, Xavier Garcia Pujadas, Jordi Altarriba, Jordi Vilanova, Martí Metge, Joan Albert Abril, Santiago Vilanova, Antoni Malaret, Enric Borràs, Francesc Martínez de Foix, Joan Armet, Joaquim Arenes, Josep Guillem, Francesc Codina, Xavier Corominas, Magda Oranich, Maria Olivares i un servidor, entre molts altres, omplíem les butaques d'aquell vell teatre. De tota manera, el nucli impulsor de més pes i més conegut aleshores era el que integraven una colla d'independents que ja s'havien ajuntat per donar suport a la candidatura de Josep Benet al Senat, un cop frustrat l'intent de repetir la coalició Entesa dels Catalans. El 1979, doncs, el PSUC i el PTE impulsaren una nova candidatura, Per l'Entesa, que comptà amb el suport de Josep Maria Espinàs, Jordi Carbonell i Max Cahner. Intel·lectuals i polítics per necessitat, com també ho serien Joan Oliver (Pere Quart), Lluís Llach, Tísner, Maria Mercè Marçal, Armand de Fluvià, Vicenç Altaió, Miquel Alzueta, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Porter Moix, Enric Casassas i Simó, Pere Anguera o Joan Rendé, Josep Maria Flotats, Xavier Bru de Sala, Maria Àngels Anglada, Marina Rosell, Manuel de Pedrolo o Pau Garsaball.

Poc abans de les eleccions del 1980, Max Cahner es va enretirar del projecte de Nacionalistes d'Esquerra. I si dic que es va enretirar és perquè, si no m'erro, el 1982 va tornar a donar suport al moviment a pesar que ja era conseller de la Generalitat. Encara recordo el sopar que va tenir lloc la nit electoral del 1980 al bar El Siglo, ubicat al carrer Sitjà de Barcelona, i com Max Cahner donava suport anímic als decebuts interventors, que aleshores ja sabíem que la candidatura de Nacionalistes d'Esquerra no havia aconseguit ni un sol diputat al Parlament perquè tan sols va assolir un magre 1,66%, 44.798 vots, per ser exactes. L'empenta, la fortalesa i la plèiade de noms il·lustres no van servir de res. Contra tot pronòstic, aquelles eleccions va guanyar-les CiU, la coalició que encapçalava Jordi Pujol. Max Cahner no havia estat candidat, però aquella nit ja devia saber que Jordi Pujol el nomenaria conseller de Cultura, el primer de la democràcia. Ho hauria pogut ser Josep M. Ainaud de Lasarte, que sí que anava a les llistes de CiU, però com ha explicat Albert Manent, que va ser director general de Difusió Cultural a les ordres de Cahner, al llibre Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988 (A Contravent, 2010), Pujol va encarregar-los molt abans de les eleccions que pensessin l'estructura del que havia de ser la conselleria de Cultura.

Manent explica que l'estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. Com ja vaig escriure en aparèixer el llibre de Manent, en un país tan poc avesat a la professionalitat política, sobta aquesta audàcia de Jordi Pujol, que demostrà ser un policymaker de veritat, més que cap altre dirigent d'aleshores. Cahner es va prendre l'encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana al restaurant, avui desaparegut, La Punyalada, al capdamunt del passeig de Gràcia, amb un nucli petit d'incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix). Es reunien per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d'abastar. Una bona demostració que ja sabien el que els passaria. Tot i haver rondat pel món de l'esquerra independentista, Cahner va haver de fer front a la forta oposició de l'esquerra oficial que va quedar descol·locada. En aquell primer govern, hi havia més independents provinents de l'esquerra que no pas en el govern Sarkozy del 2007. L'antipujolisme arrenca d'aquí.

Max Cahner va ser conseller de Cultura fins l'any 1984 i durant aquesta primera legislatura reconstruí les infraestructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada, el que avui en diríem estructures d'estat: l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, va adquirir el teatre Poliorama, va bastir els projectes del Teatre Nacional i de l'Auditori, va aconseguir aprovar la llei de normalització lingüística i de creació de TV3 i Catalunya Ràdio, el Centre d'Art Santa Mònica i un llarg etcètera. Entretant s'havia afiliat a CDC, partit que va abandonar el 1994 per crear, juntament amb Antoni Vives, Acció Catalana, que finalment s'associà a ERC i es dissolgué. És evident que la política de partit no va ser mai el seu fort. Però encara és més evident que el seu patriotisme va fer que s'encaparrés a fer política per ajudar a la reconstrucció nacional d'aquest país.