La Cerdanya de Cerdà

Cada any per vacances llegeixo poesia. Un vella costum familiar. Sempre els de sempre: L. Murray, P. Larkin i O. Mandelstam. De casa: J. Verdaguer, per la llengua, S. Espriu per no perdre'm i J.P. Cerdà per retrobar-me'l. Aquestes notes són fruit d'un passeig per la seva muntanya, un dia d'estiu. Les raons de la meva inclinació cap a la grandesa de la poesia de Jordi Pere Cerdà: té una manera de dir les coses amb excessiva finesa, de cap mena singular, però la seva poesia fa que els meus pensaments s'elevin i apareixen, quasi com si fossin un record. La muntanya és la Cerdanya i el llibre, Cerdaneses. La generositat és d'Àlex Susanna qui, quan era editor a Columna, va publicar-li les Obres completes. En la meva no pretensió d'explicar el geni poètic de J.P. Cerdà, deixaré constància de com ell es defineix a si mateix, quan era jove: «A mi em va obligar a representar un paper a què no estava preparat. El carnisser que feia versos a La Tramontane, el jovenot que organitzava teatre i vetllades poètiques pels poblots de Cerdanya, havia de sortir a l'escenari de la capital del departament i fer cara de responsable intel·lectual.» Un carnisser que fa d'agitador cultural i que acaba de conèixer la que serà la seva esposa i companya de viatge: Elena. Aquest jove és el que escriu Cerdaneses: un mapa espiritual de l'entorn, que el fa sentir i estimar la terra i la llengua; malgrat viu en la realitat francesa del poble català.

El llibre comença amb un poema sobre l'hivern. Diuen els primers versos: «S'ha instal·lat el sol al cor de l'hivern / com, dins un mirall, / la llum tremola de viure / minyona jove i nua, / davant l'esguard dels murs.» Un cant espiritual a la joventut, a la seva, en l'entorn de l'hivern que viu el poble amb molt poca cultura i, a sobre, no la que vol, sinó la imposada. És bonica la llum que tremola davant la mirada del mur. Tantes vides mortes o tanta vida per córrer encara. El poema segueix: «Estranyats que d'un any a l'altre / tot s'ordeni tan bé / per trobar-nos igual / a frec de la gelor, / semblem / les rels sobreeixides / de la userda / damunt de la sola erta.» Aquí el poeta iguala els éssers que li són propers a les arrels sobredimensionades d'alfals i damunt d'un paviment redreçat. Els seus viuen estranyats de la regularitat i de l'ordre que els envolta, malgrat la identificació siguin unes arrels, fora de lloc, però amatents al frec de la gelor. Tota una preparació per a l'hivern que ve a la muntanya.

«Vírgules mogudes, / cap ombra no ens fa rastre / que captem la vivor deis raigs / com una aranya / posada / al centre / d'un sistema peculiar.» Aquests branquillons es mouen tan de pressa, que no es veu ni tan sols l'ombra del rastre. Els alemanys afoguen França i els franquistes Catalunya, però aquestes vírgules saben com aprofitar els pocs raigs de sol i calor, perquè formen part d'un sistema ancestral, d'una tela d'aranya que comunica i els fa centre. Mentre esperen que aquell hivern del descontentament passi. Perquè, segueix el poeta: «La neu roman dins el calaix dels mesos nous. / Companya falsa. La crida el malalt, / com cridaria la mort per companyia. / Tenim l'experiència amb ella, / del cavall i del pi, / i la deixem pels contes d'antany.» El poeta l'anomena falsa, la neu, perquè ell creu en l'esplendor de l'estiu i per això l'abandona pels contes a la vora del foc; el poeta i els seus estan per altres tasques, com: «Fem pit, / la pell testa afinada al viu, / davant la limpidesa de la fred. / Cara a cara. / Guardem per defensa / un pinyó de calor al fons dels nervis, / que adora en silenci / l'escarabat del sol, / immensament suspès / sobre els fils de la llum». Finalment sabem què fan: treure pit i afilar l'esguard per fer rebost, per fer defensa; tot esdevenint fills de l'escarabat sol amb un pinyó de calor a la punta de les armes i arribar a conquerir el que és seu per patrimoni.

Potser el lector hauria preferit un altre poema de Cerdaneses, com per exemple Agost moll, que és un dels millors poemes d'amor que mai he llegit. És clar que la poesia és el record dels millors i més feliços, o de les millors i mes felices ments. No em qualifiquin de romàntic. Crec que Jordi Pere Cerdà veu el món d'una manera planera i diu el que voldríem dir els cents de persones que pensem, però no sabem articular. La poesia d'aquest artista és una de les pertinences més preuades que tinc, o innocent de mi per creure que he tingut aquest poema compartit.