Diuen que la seva va ser l'última mà que va estrènyer Màrius Torres al sanatori de Puig d'Olena just abans de morir. Era el 29 de desembre de 1942 al migdia, i mentre arromangava el braç del seu pacient per fer-li l'exploració rutinària, el poeta va comentar, estranyat, que a aquella hora ja comencés a fosquejar. Josep Saló va saber així, ja abans d'examinar-lo, que aquell era el final, que la malaltia estava deixant cec el seu amic. No va dir res, però li devia tremolar el pols mentre li sostenia encara el braç, i Màrius Torres, que abans de pacient havia estat també metge, va buscar al seu torn amb la mà lliure el colze del metge i l'hi va estrènyer amb el mateix silenci comprensiu. Josep Saló i Serra, l'estudiant gironí de medicina que, com el mateix Torres, havia sucumbit a la tuberculosi abans de poder exercir i va compartir amb ell sis anys d'internament al famós sanatori antituberculós de Sant Quirze de Safaja, va morir centenari diumenge passat a Manresa, on residia des de finals dels quaranta. Fora del Bages, on havia arribat a ser el facultatiu més veterà en actiu (no es va retirar fins al 2001), la seva defunció ha passat desapercebuda fins i tot a la seva Girona natal, amb la qual mai va trencar els vincles del tot.

Fill de Concepció Serra i Josep Saló, funcionari municipal, mestre i director de la cobla La Principal de la Bisbal entre 1912 i 1915, el Doctor Saló, com seria conegut a Manresa, era el gran de quatre germans que van créixer en un ambient familiar de gran respecte i afició per la música. Del seu pas per l'escola primària, recordaria sempre amb gratitud Silvestre Santaló, un pedagog excepcional, deia, perquè “tenia la virtut de formar ciutadans”. A l'institut va ser condeixeble de Lluís Quintana Tajà, que esdevindria un conegut dermatòleg gironí, d'Eduard Ribot de Balle, que faria carrera com a internista, i del futur mestre i escriptor Jaume Ministral i Masià, guionista de la popular sèrie televisiva Doctor Caparrós, protagonitzada per Joan Capri. Tot i que estava decidit a estudiar enginyeria industrial, als setze anys un flegmó a la boca mal diagnosticat que va obligar-lo a fer llit unes quantes setmanes va ajudar-lo a prendre consciència que en realitat volia ser metge. A la Facultat de Medicina, on va ser alumne de Francesc Ferrer i Solervicens, al costat del qual explicaria que va tractar molts fugitius de l'Alemanya nazi que havien intentat suïcidar-se amb barbitúrics, va escollir l'especialitat de tisiologia amb el doctor Jacint Raventós a l'Hospital de Sant Pau, sense saber que estava formant-se en la malaltia que al cap de poc el prostraria a ell mateix.

Els primers símptomes es van manifestar quan acabava de començar sisè de carrera, i al cap d'un mes li diagnosticaven una tuberculosi pulmonar que es va estendre als ossos i la pell. Va ingressar al sanatori de Puig d'Olena, al Vallès Oriental, l'estiu de 1936, quan feia un any que hi havia arribat un altre estudiant de medicina, també malalt, que escrivia poemes. Amb Màrius Torres, tot i les diferències de caràcter (el poeta provenia d'un irrenunciable ambient republicà i Josep Saló, fejocista de primera hora, anteposava la fe cristiana a qualsevol altra consideració), i amb la pacient també gironina Mercè Figueres, la destinatària de les Cançons a Mahalta; la seva germana Esperança Figueres, que anava sovint a visitar-la, i Maria Planes, la mestressa del sanatori, van formar una comunitat fraterna, un oasi de pau en plena Guerra Civil, units per la passió comuna per la música i la poesia. Junts treballarien en el recull de contes Jardinet persa, escrit per Torres, il·lustrat amb aquarel·les de Saló i enquadernat per Figueres. La relació va ser tan estreta, que quan Saló, un cop restablert, va acabar la carrera, el 1939, va decidir quedar-se a Puig d'Olena com a metge intern. Va ser així com va poder assistir Màrius Torres fins a la mort. Sempre lamentaria que el descobriment de l'estreptomicina, al cap de tan sols dos anys, hagués arribat tan tard per a l'amic.

L'any 1949 li van oferir plaça a la Mútua General a Manresa, ciutat on residiria la resta de la seva vida i on destacaria pel seu actiu compromís cultural i cívic, amb la creació, per exemple, de la llibreria Símbol, el 1966, dedicada exclusivament a la difusió de publicacions en català, i la fundació de Càritas manresana. Casat amb Dolors Orfila, amb qui va tenir tres fills, i en segones núpcies, després d'enviudar, amb Maria Teresa Pujolriu, el funeral per Josep Saló es va oficiar dilluns passat a l'església de Crist Rei de Manresa.