Ella és ‘Brown sugar'

La història del rock no s'ha escrit només des de primera línia de l'escenari. Hi ha un seguit de vocalistes que ningú no coneix però que, amb les seves veus, han contribuït que els hits fossin hits. És la tesi de 20 feet from stardom (“A sis metres de la fama”), un dels films més commovedors del Festival de Documentals Musicals In-Edit, l'onzena edició del qual es clou avui, després d'una setmana i mitja de projeccions. Se centra, la cinta, en la vida i obra de sis veus històriques dels backing vocals, una de les quals –Claudia Lennear, la dona sobre la qual, segons sempre s'ha dit, els Rolling Stones van escriure Brown sugar, i David Bowie Lady grinning soul– ha estat aquests dies a Barcelona per presentar el film.

El seu currículum és dels que impressionen: ikette a Ike & Tine Turner, cantant de gires llegendàries com la de Mad dogs & englishmen de Joe Cocker, corista en el Concert for Bangla Desh de George Harrison (aquella veu exuberant de Wah Wah...), vocalista de sessió per a Humble Pie i Stephen Stills (els “tu-ru-ru-rús” de Love the one you're with són seus) i un llarg etcètera. Des de fa uns anys, allunyada totalment del show business, fa de mestra en una escola d'idiomes. “De jove havia volgut ser traductora a Nacions Unides, però vaig començar a conèixer gent del món de l'espectacle i em va semblar més divertit”, ens explica. Quan els seus alumnes escriuen el seu nom a Google, evidentment, no es creuen el que veuen. Si em fan preguntes, no els amago la veritat”, somriu Lennear, que el 1974 va aparèixer en una portada de Playboy amb les paraules ‘Brown sugar' sobreimpreses. “No sé del cert si els Stones es van inspirar en mi per escriure-la, ja que mai li ho he preguntat, a en Mick [Jagger]. Probablement sigui així; el cas és que, quan aquella cançó va ser un èxit, va anar bé per a ells i també per a mi.”

Autora d'un disc en solitari (Phew, del 1973) amb el qual, segons assegura, no volia més fama sinó “experimentar en pròpia pell què se sentia en primer terme”, Lennear va abandonar l'ofici quan, a principis dels vuitanta, molts grups de rock van començar a creure's que les coristes no eren imprescindibles. “Si va ser dur deixar-ho? Doncs no, quan has de pagar el lloguer, no.” Li queden, però, reconeixements com el de 20 feet from stardom –en la qual comparteix relat amb Merry Clayton, Lisa Fischer i Darlene Love, entre d'altres– i un anecdotari sucós com ben pocs. Ike Turner? “Tenia una visió molt clara de com havia de ser el xou, i més valia que t'hi ajustessis. Si no, des de l'escenari et posava una multa i te la descomptava del sou.” Cocker? “Un tipus dolç i tímid que, a l'escenari, es transformava completament.” “Realment no em puc queixar”, conclou. “M'ho vaig passar bé i sempre se'm va pagar i tractar amb correcció.”