Opinió

opinió

El futur de les reserves marines catalanes

Tenim prou evidències científiques per assegurar que, malgrat els inconvenients que els usuaris puguin patir a curt termini, l'establiment de noves reserves i de nous plans de gestió segons els estàndards occidentals és l'opció que ens donarà a tots més benefici

Els estudis demostren que les mesures de protecció reverteixen a llarg termini en un increment de l'abundància dels peixos i altres animals i en la millora dels hàbitats marins, amb efectes positius sobre la pesca i el turisme

En els darrers temps les reserves marines a Catalunya han suscitat un creixent malestar entre diferents col·lectius per les possibles restriccions dels usos que comporten. L'oposició d'associacions de pescadors recreatius, d'operadors turístics i de la indústria nàutica a la creació d'una reserva marina a les illes Formigues és un mal precedent i un procediment equivocat per a les futures accions que s'han d'abordar properament a Catalunya, com són l'ampliació de la reserva de les illes Medes a la costa del Montgrí i el futur pla d'usos de l'àmbit marí del cap de Creus. Arribats a aquest punt crític, considerem dues opcions possibles:

Una primera opció consisteix a tirar endavant la creació de noves reserves i de nous plans de gestió marins tal com s'està fent a la majoria de països desenvolupats. Hi ha un consens generalitzat a àmbit internacional que cal crear noves reserves marines i que aquestes tinguin plans de gestió eficaços per regular més estrictament els usos, amb l'objectiu de conservar els recursos naturals i el patrimoni marítim, al mateix temps que garantir la sostenibilitat de la pesca i el turisme. D'aquesta manera, es pretén augmentar les hectàrees marines protegides, que actualment representen poc menys del 5% de les aigües compreses dins la zona econòmica exclusiva de cada país, amb el compromís de doblar aquest percentatge seguint els criteris de la Convenció Internacional sobre la Diversitat Biològica. Alhora, hi ha un consens mundial en la manera de gestionar les reserves, des dels Estats Units i el Canadà fins a Austràlia passant per França i Anglaterra. A la Mediterrània, s'ha creat una xarxa anomenada Medpan, impulsada per la Unió Europea i que inclou 20 reserves marines de diferents països europeus i del Magrib. De reserves, n'hi ha de diferents tipus, des de les que pretenen recuperar els recursos pesquers fins a les que intenten preservar els hàbitats marins. Amb tot, els diferents tipus estan convergint, ja que per gaudir d'uns estocs pesquers sans calen hàbitats marins ben conservats.

En la majoria de les reserves s'estan dissenyant estratègies de gestió semblants per protegir la integritat dels ecosistemes marins, especialment les espècies i els hàbitats més vulnerables. De la mateixa manera que a terra hi ha una sèrie d'ocells que no es poden caçar per plaer, a mar cada cop arrela més la idea de regular la pesca de determinats peixos vulnerables com el mero (tal com ja passa a França) o el corball. En el mateix sentit, la preocupant destrucció dels boscos del mar (praderies de posidònia i algues Cystoseira) per les àncores de les embarcacions està comportant la creixent regulació dels fondeigs dins les reserves. La protecció del coral·ligen fa necessària la regulació de les immersions amb escafandre, mentre que la preservació dels recursos pesquers implica una regulació més estricta de la pesca. Una reserva marina no és simplement un lloc de prohibicions com sovint es malentén, sinó una zona on s'aplica una millor gestió per preservar un patrimoni valuós que no és de cap col·lectiu en particular, sinó que pertany a tots.

L'estratègia internacional no té en compte el pes econòmic de cada col·lectiu d'usuaris a l'hora de determinar els plans de gestió, ja que si fos així desapareixeria, en primer lloc, la pesca artesanal davant la recreativa i, seguidament, la pesca recreativa enfront del col·lectiu més nombrós que hi ha a mar: els que es dediquen a la contemplació i no a l'explotació (bussejadors, naturalistes, etc). Amb tot, les regulacions de la pesca artesanal són sovint menys restrictives que les que afecten les activitats recreatives perquè es considera que la pesca artesanal és una de les menys nocives per al medi natural, perquè té un valor sociocultural que cal preservar i perquè el nombre de pescadors artesanals ha disminuït considerablement en les darreres dècades. La pesca artesanal també té, però, regulacions més estrictes dins les reserves per tal de garantir el seu ús tradicional i permetre una reducció de l'esforç pesquer.

Evidentment, les reserves han de disposar de prou finançament i personal per afrontar totes les accions necessàries, des dels estudis científics fins a les infraestructures, educació ambiental i vigilància (la qual cosa és encara un handicap en algunes reserves). Si tot plegat es fa bé, al cap d'unes dècades es recullen els fruits: els estudis ens demostren que les mesures de protecció reverteixen a llarg termini en un increment de l'abundància dels peixos i altres animals i en la millora dels hàbitats marins, amb efectes positius sobre la pesca i el turisme, tant a dins com a la proximitat de les zones protegides.

L'opció alternativa a la descrita fins ara consistiria a adoptar a Catalunya una estratègia diferent, bé sigui perquè decidíssim no crear noves reserves i continuar amb l'afectació sobre els ecosistemes marins, bé perquè establíssim altres criteris de gestió diferents dels explicats anteriorment i que segueixen la majoria de països occidentals. És a dir, un model de campi qui pugui. És evident que les regulacions extres que van associades a les reserves marines impliquen limitacions per a tots. Tot i així, en una situació delicada dels ecosistemes litorals com la que patim actualment a la costa catalana, els riscos d'adoptar estratègies light són molt grans. Creiem que ara tenim prou evidències científiques per assegurar que, malgrat els inconvenients que els usuaris puguin patir a curt termini, l'establiment de noves reserves i de nous plans de gestió segons els estàndards occidentals és l'opció que ens donarà a tots més beneficis, sobretot a les generacions futures, que podran continuar, així, pescant, submergint-se o navegant pel nostre litoral.

J. Lloret, M. Casadevall i M. Muñoz són investigadors en biologia marina de la Universitat de Girona i J.M. Gili i M. Demestre, de l'Institut de Ciències del Mar - CSIC

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.