Opinió

la tribuna

¿Si salvem els mots, salvem el país?

¿Salvarem els 113 mots del senyor Carod-Rovira? No en salvarem 113, sinó milers, si optem per la via d'un estat propi, dignificat, com a membre de ple dret a la UE

¿Què representa que hem de salvar si el més bàsic, que és la capacitat de governar, està en perill de mort?

El teclat de les fotocopiadores d'aquest país anomenat Catalunya no està en català. I tinc dubtes seriosos quan entrem als despatxos de la Generalitat. Com també les instruccions dels ordinadors o del mobiliari d'oficina: en castellà i en anglès, ben segur que sí. Probablement podríem comptar amb els dits d'una mà els prospectes que estan en la llengua pròpia del meu país i tan sols salvaríem la Queta, que ens il·lustra de com s'ha de donar corda al català només en la llengua de Fabra: «Advertiment boca saltadora: no li doneu corda mentre la joguina està en funcionament.» Però si la corda s'acaba, també s'acaben certs mots que haurem de preservar en una capsa de vidre perquè no es constipin.

¿Salvarem els 113 mots que ha publicat el nostre vicepresident del Govern si no tenim la capacitat de legislar vigorosament una extensió de 32.106 km i 7 milions i mig d'habitants? L'any passat el CPNL va organitzar 4.843 cursos tant per a nouvinguts com per a catalans que ja fa anys que s'hi han establert. Només a Badalona i Sant Adrià hi ha hagut fins al 2009 més de 800 parelles lingüístiques, que han parlat més de 8.000 hores, però tenim un país amenaçat per una imminent sentència del Tribunal Constitucional que ens vol tallar les artèries de l'Estatut, les competències més bàsiques. Si aquesta retallada liderada pel Partit Popular finalment prospera, fins i tot me n'alegraré, perquè endreçarem la casa de cap i de nou, sumarem centenars de milers de catalans que reclamen el dret a decidir, i davant d'una acció conservadora com és la del Constitucional, hi haurà una reacció de la societat civil que impulsarà la via més digna, que és el camí per la independència.

¿Salvarem els 113 mots del senyor Carod-Rovira? No en salvarem 113, sinó milers, si optem per la via d'un estat propi, dignificat, com a un membre més de ple dret a la Unió Europea, amb el reconeixement internacional que ens pertoca. Fins i tot salvarem els capsigranys que no fan gairebé res pel català, sense becaines, perquè no s'ha de tenir son si volem endreçar el país. Com també els burxaires d'aquesta llengua, que ens toquen el voraviu (mot que probablement no cal conservar perquè no es troba al llibre) amb actituds prepotents i que rondinen dient que l'espanyol a Catalunya està marginat.

Ens cal defensar els mots que cremen a les brases de la inconsciència política. Ben segur que aquesta amenaça la tenim a cada cantonada, sobretot a l'àrea més complexa que és Barcelona, amb tots els seus tentacles estenent-se en un mercat globalitzat. ¿Què representa que hem de salvar si el més bàsic, que és la capacitat de governar, està en perill de mort? ¿Quants mots hem de recuperar, o quantes frases fetes i refranys, si ens falta un gran equip de rescat? Un equip que representa que hem de finançar els ciutadans asfixiats per una espessa fumarada.

¿Salvarem golafre, nosa, clenxa, calcigar, escurar, ensopir-se, engegar... perquè els 304.976 africans, els 344.620 sud-americans o els 117.344 asiàtics que hi ha al país, i també els immigrants històrics, en faran ús, o els mateixos catalanoparlants? ¿O potser empraran aquests mots, a partir d'ara, perquè s'han difós en un llibre d'un personatge mediàtic? Em semblen molt legítimes les vel·leïtats literariofilològiques del vicepresident del govern, i també que publiqui un llibre sobre mots d'avui més o menys en desús. No qüestiono pas els dots de l'autor ni de l'editor per a aquesta línia comercial. Ara bé, ¿per què aquests 113 mots i molts més estan mig socarrimats? Podem protegir la població civil si trobem punts d'escapament i alhora, sobretot, controlem el foc, que és la causa principal que les persones estiguin exposades al perill. Amb la llengua passa el mateix: ¿realment podem preservar els mots perduts a la selva metropolitana quan el govern fa malabarismes amb l'Estatut sota l'espasa de Dàmocles del Constitucional?

No podem salvar els mots –amb permís del poeta Espriu–, si a cada cantonada patim els embats espanyolistes més recalcitrants. Ni una paparra. Ni una crossa. Ni un rosegó. Ni una xona (això sí, ¡autènticament catalana!). No cal ser pessimistes en qüestions de llengua, ¡això mai! Podem veure l'ampolla mig plena i creure'ns que els catalans no rebem mai calbots, que enguany celebrarem eleccions, que tindrem l'oportunitat d'esbrinar el perquè de tot plegat i trobar-ne finalment el desllorigador.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.