Opinió

La crisi és una coartada per

amagar la mala gestió

La crisi o les crisis?

“Heus aquí la clau
de l'enigma: tot parlant de ‘la crisi' ens podem estalviar alguns temes
de conversa extraordinàriament incòmodes”

¿El delirant dèficit públic acumulat per Grècia té alguna cosa a veure amb Fannie Mae i Freddie Mac, les dues entitats bancàries semipúbliques que van precipitar la crisi de les hipoteques als Estats Units? Hi ha alguna relació significativa entre la bombolla immobiliària espanyola i el desmantellament d'importants sectors productius alemanys, com a conseqüència de la globalització? Existeix algun vincle entre la insòlita piràmide de població que cap al 2025 farà molt difícil el sosteniment de l'actual sistema de pensions i el fracàs de les alternatives energètiques experimentades des de la dècada del 1970? Hi ha alguna cosa en què conflueixin l'emergència de països com el Brasil i la decadència d'Estats com el Japó? Podem parlar d'alguna relació substantiva entre Bin Laden i els estralls que continua causant la sida o la malària a l'Àfrica subsahariana? Què uneix els productes financers d'alt risc i d'abast global amb les increïbles despeses sociosanitàries que ha originat l'espectacular augment de la longevitat als països occidentals? Hi ha alguna cosa que vinculi les caríssimes falses alarmes mediàtiques, com ara la grip nova, amb la severa descapitalització que ara mateix està patint l'empresa BP a causa d'un accident esdevingut al golf de Mèxic? M'aturo aquí, però la llista podria ser tan llarga!

Existeix tota una fraseologia, en general buida de contingut, relacionada amb una cosa inconcreta anomenada “la crisi”. Hi cap tot, aquí. Més d'un no tindria cap inconvenient a establir una llarguíssima filera de lligams causals entre els elements que hem detallat abans. Així es corroboraria l'existència d'un monstre que condiciona igualment les glaceres dels Alps, el preu del petroli, el virus de la grip, els terratrèmols, els funcionaris grecs, les hipoteques, les fàbriques xineses, els volcans islandesos, el producte interior brut alemany i, probablement, les patètiques gracietes de Jimmy Jump. Heus aquí “la crisi”! Si fa deu –o vint-i-cinc, o cent– anys tots i cadascun dels problemes d'una societat s'haguessin aplegat sota un mateix concepte, fos quin fos, també haurien aparegut les mateixes temptacions catastrofistes i gairebé mil·lenaristes de l'actualitat. Per què estem tan encaparrats a construir un monstre sense rostre a partir dels esquinçalls de desgràcies que no tenen res a veure les unes amb les altres? Sobre aquest punt tinc una hipòtesi. La magnificació distorsionadora de la crisi, el relat mediàtic que s'ha anat fent a còpia de juxtaposar elements dispersos, serveix per a eludir o escamotejar certes qüestions de fons, decisives i alhora incomodíssimes. O potser és que no eren tan decisives... Quant temps fa que no en sentim a parlar del canvi climàtic? No era el tema de la dècada, el que implicava més esforços econòmics, el que comprometia les generacions futures i la mateixa viabilitat del planeta? Que poc que ha durat tota aquella escolàstica: un parell d'esternuts a la borsa i el clima torna a anar com una seda, escolti!

L'estratègia confusionària que estem comentant també ha servit per carregar culpes o per eximir responsabilitats ad libitum. Fa només un parell d'anys, en plena ressaca del sistema hipotecari nord-americà, es repetia, com si es tractés d'un mantra, que calia més Estat, que era imprescindible reforçar el sector públic, etc. A Grècia deurien respirar tranquils, llavors: ells estaven seguint el guió al peu de la lletra. Anaven sens dubte pel bon camí. Zapatero, per la seva banda, anava repartint xecs de 400 euros i subvencionant tot allò que resultava subvencionable. A diferència dels endarrerits nord-americans i la seva nefasta ànima liberal, aquí lligàvem els gossos amb llonganisses de benestar socialdemòcrata. Després va passar el que va passar, però ningú es va sentir al·ludit –o ho va fer veure–. Els que feia quatre dies que reclamaven endeutament públic per a dur a terme “polítiques socials” (hi ha alguna política que no sigui “social”?) ara callen, però en cap cas han assumit la seva part de responsabilitat en el desastre, que és immensa. La hipòtesi que he formulat abans va en aquesta direcció: la juxtaposició d'una sèrie de circumstàncies objectivament desconnectades permet donar una visió falsíssima i acomodatícia de l'origen real de la crisi econòmica que viu avui Europa. Tot barrejant confusament el que passa a Arkansas, a Tombouctou i a Sumatra amb els problemes reals i concretíssims de l'Estat de benestar europeu hem anat construint allò que anomenem “la crisi”, entesa com un sofisticat mecanisme d'autoexculpació.

La crisi, la crisi... Com és que ningú no diu res sobre els efectes que va tenir la intervenció de l'Estat en el mercat immobiliari, al llarg d'anys i panys, en forma de cucanya fiscal? I com és que ningú no gosa relacionar la bulímia municipalista amb la necessitat d'edificar-ho tot per a poder obtenir impostos fàcils i immediats? Heus aquí la clau de l'enigma: tot parlant de “la crisi” ens podem estalviar alguns temes de conversa extraordinàriament incòmodes. Jo crec que ha arribat el moment de començar a distingir seriosament entre les múltiples i heterogènies crisis –algunes de les quals gravíssimes– que ha portat el segle XXI d'aquest relat equívoc, autolegitimatori i cada cop més ximplet que anomenem “la crisi”. Als seus profetes free lance això no els agradarà, perquè ara estan gaudint del preceptiu quart d'hora de glòria diàriament. Quan van tancar El Molino, a moltes vedets els va passar el mateix. La crisi o les crisis?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.