Contra la ‘música'
El poeta, que no podia ni sospitar l'inenarrable soroll gratuït que en el futur produirien els humans, ja va envejar el que huye del mundanal ruido. I és que la fressa, tan innecessària com de consum obligatori que avui ens hem d'empassar al sud d'Europa, no té límit, i a l'estiu, que tot és esbatanat, encara menys. Deixem de banda tubs d'escapament o petards futbolístics i limitem-nos a la música amb què som obsequiats els clients d'una botiga de roba, d'un gimnàs o d'alguns bars i restaurants: l'inefable bumba, bumba, bumba, bumba... Si formuleu algun comentari sobre el gratuït, innecessari i molest soroll que dificulta la compra, la concentració, la conversa, la digestió... amb tanta simplicitat com bona fe, us responen: “Que no li agrada, la música?”. I us ho demanen sincerament estranyats, perquè el costum ha tornat la majoria mesella al martiri dels detritus electrònics infringits a cop de watts de potència. Els pocs que encara reaccionarien –entre el públic sempre hi ha algun ciutadà–, o per mandra o per no ser presos per antiquats, rars, vells, pagesos o freakies paradoxals, ho deixen córrer. D'aquesta música, que no sé si també se'n diu ambiental com la de la sala d'espera del dentista, contra la pretensió... només que l'abaixin, amb cara de felicitat bovina us etzibaran en contra l'argument categòric: “Dóna marxa”. Sí, ja ho sé, però algú ho havia de dir.
