Gestos i actituds

En els meus temps d'infantesa, quan anava al camp municipal a veure un partit de futbol, recordo que els jugadors, quan aconseguien marcar un gol, exterioritzaven la seva alegria abraçant-se entre ells amb una certa efusió i pareu de comptar. Als anys cinquanta, quan vaig estudiar a Barcelona i em portaven alguna vegada al camp de les Corts o al de Sarrià, tampoc no recordo que els Basora, Cèsar, Kubala i companyia, o els Argilés, Marcet, Mauri i Arcas, fugissin de la normalitat. Ara, mireu-vos els partits. La televisió us donarà suficients repeticions per permetre-us-en una anàlisi psicològica aprofundida. Si fa un gol, qualsevol jugador que es cregui important se sent obligat a aportar alguna originalitat: fer el senyal de la victòria, aixecar els polzes en sentit triomfador, ficar-se el dit a la boca com si fos un lactant, posar-se la mà darrere les orelles com si reclamés l'ovació, fer senyal de silenci per emmudir els espectadors si abans l'havien xiulat, posar-se a ballar, saludar-se militarment amb altres companys, fer una tombarella, treure's la camiseta i llançar-la al públic, portar un missatge escrit dessota… Tot com si fos una cosa extraordinària, que no entra dins del previst. Sant Agustí deia allò d'Age quod agis: el que facis, fes-ho bé. I és lògic que, quan la cosa surt bé, hom se'n senti content. Però sense tanta comèdia! Vostès s'imaginen un cirurgià, feliç de com li ha sortit l'operació, abandonant el quiròfan i llançant la mascareta i la bata verda al públic de la sala d'espera? O el director d'una orquestra simfònica, després d'un concert reeixit, treure's l'americana i mostrar les lletres del jersei que diuen: «Dedicat a la veïna del pis de dalt»? O el director d'una sucursal bancària, un dia de substanciosos ingressos, sortir a la plaça i fer unes tombarelles? O és que els futbolistes són d'una altra galàxia?