Opinió

vuits i nous

Els Pastorets de sempre

Satanàs i en Jonàs i en Mataties, els pastors que parlen en el català del carrer mentre els altres ho fan com mossèn Cinto, roben totes les escenes als altres personatges

L'any 2010 va acabar amb gran expectació, a Mataró. Els Pastorets més famosos de Catalunya, els més antics –són del 1916–, els que més es representen –deu funcions per temporada, amb el teatre ple–, els de la música en directe, els de Ramon Pàmies i no de Folch i Torres, els d'en Jonàs i Mataties i no d'en Lluquet i en Rovelló, serien aquest any dirigits per un no creient. La direcció de l'obra nadalenca és a Mataró rotatòria des de fa uns anys –des que hi ha direcció i no és el campi qui pugui o la rutina d'abans–, i per tant més d'un dels directors que hi ha hagut deuen haver estat no creients, agnòstics o ateus, però aquest any per primer cop el director escollit, en Josep Rodri, reconeixia en roda de premsa la seva condició en matèria de fe a la vegada que anunciava que introduiria canvis de collita pròpia en el muntatge.

Davant d'aquestes paraules, alguns van pensar que en Rodri actuaria com aquells mestres que a l'hora de fer el pessebre de l'escola i per no ofendre la sensibilitat dels alumnes que no són de cultura cristiana suprimeixen les figures de la Mare de Déu, de Sant Josep i del nen i anomenen “paisatge d'hivern” els camps de molsa, les muntanyes de suro i els pastors que no van enlloc. Uns altres van veure en Rodri un Calixto Bieito que subvertiria l'obra i faria que al final Satanàs se sortís amb la seva i impediria que “allà al fons de l'establia” hi nasqués “el Rei del Cel”.

Diumenge passat a la tarda, segon dia de l'any, vaig anar a la Sala Cabanyes de Mataró a veure els Pastorets. Tothom tranquil. Els Pastorets de Josep Rodri són els de cada any. Home, sí, el director, que prové de la temperatura brechtiana que als anys seixanta va escalfar o refredar, segons com es miri, el teatre independent, ha introduït uns elements de distanciació –dos nens que contemplen l'obra com si fos un conte; els actors que baixen a la platea per departir amb els espectadors–, però ja els garanteixo que segueix sent un espectacle per a tots els públics, inclosos els socis del Cercle Catòlic, les beates de Santa Maria i fins i tot els seguidors del diari digital integrista Germinans Germinabit, que a Mataró té un corresponsal molt actiu. A més: s'ha de pensar que les beates de Santa Maria, com totes les actuals beates del món, són de la generació del Maig del 68, dels Beatles, dels hippies, de les comunes, del Teledeum i de quan en Rodri feia teatre independent. Vull dir que estan curades de tots els espants i provocacions, i que fins i tot trobaríem que elles mateixes van ser motiu d'escàndol i provocació.

En els Pastorets d'en Josep Rodri, Satanàs té al principi un aire de monitor d'agrupament escolta amb ganes de fer una entremaliadura durant un foc de camp, però després segueix sent el Bakunin o el professor de l'escola de Ferrer i Guàrdia que Ramon Pàmies va imaginar, de la mateixa manera que l'àngel Miquel és la representació del seny català, una mena d'enviat de Francesc Cambó o d'Enric Prat de la Riba que mira de convertir l'emissari del mal i li va apagant totes les bombes que va deixant pel camí. Satanàs, l'àngel Miquel i en Jonàs i en Mataties, els dos pastors que en les seves improvisacions parlen en el català del carrer mentre tots els altres ho fan com el Canigó de mossèn Cinto, roben totes les escenes a tots els altres personatges de l'obra. Al costat d'aquestes quatre creacions, Sant Josep és un fleuma, la Mare de Déu és una pàmfila, a Naïm no se sap què li passa ni de què se les heu, i al Nen Jesús ni se'l veu ni sembla que se l'esperi. En la funció de diumenge va semblar que plorava en braços de la seva mare, però era el bel d'una ovella que un pastor duia a coll. En realitat, la transgressió dels Pastorets es troba en l'original mateix de Pàmies, encara que no fos aquesta la seva intenció. El vencedor acaba sent el dimoni-Bakunin per molt que en l'apoteosi final acabi rebolcant-se per terra. Com més s'hi rebolca, més se l'aplaudeix. Terra d'anarquistes.

Quan els Pastorets de Mataró no tenien direcció, jo havia vist com el sacerdot casava Maria i Josep fent-los el senyal de la creu, trenta-tres anys abans que la criatura que la parella tindria morís crucificada al Calvari. Havia sentit també que mentre Jonàs assenyalava amb el dit el camí de Betlem Mataties li deia: “sembles en Colom”. I el meu pare, que havia actuat a l'obra, m'havia explicat que el cor de pastors en comptes de cantar “ha nascut el Rei del Cel” cantava “ha nascut en Patuel”, que era el cognom de l'únic actor que es lucrava amb els Pastorets perquè a la vegada regentava l'acreditada casa que llogava les túniques, les perruques i les barbes postisses que sortien a l'obra. Ja m'ho deia un amic a l'entrada: “Em sembla que en Rodri, volent innovar, serà el més respectuós amb l'obra i el que l'haurà feta més evangèlica”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a