Treballadors

Avui és el Dia Internacional dels Treballadors, en homenatge a les víctimes entre els milers d'obrers de Chicago que, el primer de maig de l'any 1886, van vindicar la setmana laboral de 48 hores. Com a conseqüència d'una llarga lluita, fa temps que, almenys en el món occidental, els treballadors no només tenen una setmana laboral estàndard de 40 hores, sinó molts més drets, però aquests ara són fràgils i, de fet, es van perdent sota l'amenaça de perdre la feina, si encara se'n té. Aquesta retallada dels drets, suposadament justificada per la crisi econòmica, arriba quan el moviment obrer (amb la consciència de classe i l'orgull de formar-ne part) pràcticament està desarticulat, i així, doncs, les seves formes de resistència. La lluita obrera va propiciar l'estat del benestar, però aquest, junt amb l'accés massiu al consum, va comportar un debilitament de la mateixa lluita, una renúncia a sentir-se part d'una col·lectivitat immensa formada per diverses menes de treballadors, inclosos petits i esforçats empresaris. Semblava com si la socialdemocràcia era la fi de la Història. I que hi havia uns drets per sempre.

Un d'aquests drets és la possibilitat d'accedir a la universitat. El desenvolupament econòmic va afavorir que, en aquest país, els fills dels treballadors hi accedissin fa una mica més de trenta anys. Jo sóc un d'aquests fills. I n'estic contenta, com també de no haver-me mogut de la meva classe social. Fa uns dies s'ha anunciat que les taxes universitàries s'apujaran un 66 per cent. Amb els pares a l'atur o en feines precàries, sense tenir ells tampoc treballs parcials, molts fills de treballadors no podran matricular-se. Ni estudiaran ni podran treballar. Amb menys matricules, s'obrirà la veda per suprimir estudis. Debilitada la universitat pública, els fills dels rics sí que tindran llocs per estudiar.