L'orgull espanyol

És difícil imaginar un punt més baix en la credibilitat de les institucions espanyoles que l'assolit en aquesta última setmana. A la superposició de crisis (política, financera, de deute públic, de model productiu...) s'hi suma la principal: la falta de confiança. Les institucions europees i els nostres socis de la zona euro se senten enganyats. No ha estat fins fa un mes que algunes comunitats autònomes no han assumit el forat real del seu dèficit. I l'operació de salvament de Bankia, que podria costar uns 23.000 milions d'euros, ha desmentit les repetides assegurances de Rajoy que teníem un sistema bancari sòlid (“el més sòlid del món”, va arribar a dir Zapatero). Ahir, els diaris francesos escrivien coses com ara: “Sense risc d'exagerar l'èmfasi, podem dir que el futur d'Europa es juga una altra vegada a Madrid, com el 1936.”

La sospita sobre la mentida espanyola era tan gran en els cercles comunitaris i en les capitals econòmiques mundials, que la veritat no ha vingut de nou. Els mercats –sí, els tan condemnats mercats!– i la premsa econòmica anglosaxona –sí, la pèrfida Albió que només vol que Espanya s'enfonsi!– s'ensumaven alguna cosa. Les contínues baixades en la qualificació dels bons espanyols i els articles de denúncia publicats al Financial Times no eren per l'estat de les finances públiques, sinó pel problema bancari causat per l'explosió d'una bombolla especulativa. I el deute bancari sempre s'acaba convertint en deute públic, per tant, ara el món sencer està pendent de saber la veritat sobre els bancs espanyols. I només el fons d'estabilitat financera podrà fer front al forat que deixin. El govern espanyol –i l'elit financera– havien cregut que podien enganyar tothom, tothora. Ja ho han fet amb els clients dels bancs. A molts se'ls va “obligar” a finançar els seus banquers amb les enganyoses participacions preferents, l'endemà mateix de l'inici de la crisi, el 2008.

A Catalunya estem especialment acostumats als enganys de l'Estat espanyol. La crònica política de l'última dècada és exactament això: l'Estatut, escapçat per part dels tres poders: retallat al Congrés dels Diputats, amputat al Tribunal Constitucional i incomplert pels repetits consells de ministres de Zapatero o de Rajoy. I el text que vam aprovar en referèndum va ser trinxat per la maquinària del poder central. A Madrid ja saben que incomplir amb Catalunya no té càstig, com hem demostrat també nosaltres amb les tèbies respostes a aquesta “indignitat”. Hem preferit mirar a una altra banda, per evitar el conflicte, i al preu d'augmentar les desigualtats en la despesa pública de la Generalitat i les altres comunitats autònomes espanyoles. Però Europa no és Catalunya. Un ministre alemany que ja està fart que li demanin més solidaritat des dels països del sud va etzibar: “No és raonable deixar la targeta de crèdit a algú a qui no li puguis controlar les despeses.”

Els catalans no hem tingut mai targeta de crèdit pròpia. Ni de dèbit. Però la raó per la qual Espanya no cedeix sobirania ni per dalt ni per baix és sempre la mateixa: l'orgull. Una característica del nacionalisme castellà que avantposa l'engany a la sinceritat. L'aparença per davant de l'honestedat. La mentida abans que l'assumpció d'un error, o d'una derrota. Als catalans, ens fa por. Als alemanys, els ha fet gràcia al principi l'actitud “quixotesca” de Madrid, fins que s'han vist obligats a posar-se les mans a la butxaca. A Espanya li costarà empassar-se l'orgull d'acceptar l'ajuda europea, gairebé tant com superar la crisi econòmica real a què es veu abocada. I a la cantonada, ja s'intueix una crisi d'identitat de l'espanyolisme. Com la del 1898, després de la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar. I això no ho compensarà ni una eventual victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa.