Opinió

Menjar a la feina

La vella dita castellana
que cal esmorzar com un rei,
dinar com un príncep i sopar
com un captaire és la més racional
si hem d'anar per feina

Els que hagin passejat un dia feiner al migdia pel districte dels negocis de Nova York, hauran vist com molts oficinistes, amb americana i corbata els homes i ben vestides les dones, mengen de qualsevol manera, segurament fast food, asseguts a les escales dels gratacels. El problema no és el fast food o menjar ràpid, sinó menjar amb presses. Amb diferents variants, molta gent, voluntàriament o no, subordina la seva manera de menjar a l'horari laboral. Tradicionalment, això era més propi dels països saxons que dels mediterranis, ja que com s'ha dit de manera esquemàtica, però que respon a una certa realitat, els mediterranis mengem per viure i conviure i els anglosaxons mengen per seguir produint. Dedicar atenció i una mica de temps al menjar no solament és una manifestació més d'un petit plaer quotidià i de qualitat de vida, sinó que, a la llarga, també contribueix a la nostra salut i rendiment en el treball.

És necessari que ens nodrim tenint present la feina que fem, que representa una part molt important del nostre temps i de la nostra despesa energètica. Passem moltes hores a la feina i, en molts casos, ens condiciona l'esmorzar i, sobretot, el dinar. L'esmorzar ha de ser un àpat més complet del que se sol fer, perquè quan ens llevem fa hores que no mengem i ens espera un matí més aviat llarg. Com que hi ha poc temps, se surt de casa havent menjat poca cosa i, de fet, s'esmorza a mig matí a la feina. S'hauria de fer en una pausa i amb una quantitat d'aliments suficient. D'aquesta manera, rendirem millor i no arribarem a l'hora de dinar morts de gana i amb tendència a menjar massa. La vella tradició de casa nostra d'esmorzar poc, fer un àpat complet a l'hora de dinar i sopar força és adient per a qui no treballa, perquè el luxe d'esmorzar poc se'l pot permetre el que es lleva tard i no ha de treballar gaire al matí, i un dinar contundent predisposa a la migdiada, no a fer feina a la tarda. I sopar amb certa abundància ho pot fer el que no ha d'anar a dormir d'hora, perquè cal anar al llit amb la digestió ja avançada. La vella dita castellana que cal esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un captaire és la més racional si hem d'anar per feina.

Treballar vol dir consumir energia, que hem de reposar amb l'alimentació, i aquí les feines varien molt. Tots tenim una despesa energètica basal i mínima, que és la necessària per mantenir l'organisme funcionant en estat de repòs, que sol ser d'unes 1.200 quilocalories en la dona i d'unes 1.700 en l'home, tot i que depèn de l'edat, la complexió i altres variables. A aquest mínim basal, s'hi ha de sumar, fonamentalment, la despesa de l'activitat física, que en moltes persones equival a la feina, i la diversitat és molt gran. Uns quants exemples de feines o activitats ens poden il·lustrar. Les quantitats d'energia, expressades en quilocalories, que a una persona de 65 quilos cal sumar als nivells basals esmentats, per una hora de les activitats següents són, aproximadament: escriure o llegir, 24; escriure a màquina, 60 (amb un ordinador actual, menys); conduir, 60; fregar els plats, 65; fregar el terra, 78; tocar el violoncel, 85; tocar el piano, 90; caminar lentament, 130; nedar 3 km/hora, 510, i boxejar, 730. Ves per on es podria proposar la boxa com una forma contundent de combatre l'obesitat. Per cert, entre els costos que comporta l'obesitat hi ha els laborals. Als Estats Units, les despeses anuals per pèrdua de productivitat laboral deguda a l'obesitat s'estimen en uns 4.000 milions de dòlars per dies de feina perduts, visites mèdiques, disminució de l'activitat laboral i hospitalitzacions.

les feines en torns de nit plantegen també problemes de salut i nutricionals si no es té especial cura de com i quan es menja. Cal fer-ho al principi i al final del torn, no en plena nit, per aproximar-se als ritmes normals. Una professió que té fama de no menjar gaire bé, i d'abusar del cafè, és la periodística, entre altres coses, perquè no té uns horaris i un ritme de feina fàcils. Fa poc la revista Nutrición clínica y dietética hospitalaria ha publicat un estudi fet a la Universitat Rei Joan Carles I sobre els hàbits alimentaris de la professió periodística. Les conclusions són que la disponibilitat de menjadors i d'aliments de qualitat no sempre és la idònia, i que les màquines de vending a les empreses no en tots els casos faciliten una bona dieta. Això sí, sembla que els periodistes fumen menys ara que abans. En qualsevol feina, uns treballadors ben alimentats se sentiran millor i treballaran més a gust. Tinguem-ho en compte.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a