El fracàs de la llei de costes

Pensin en algú o en alguna cosa que els faci nosa; i que, a més, aquesta incomoditat acabi durant més del que seria desitjable. No intentarien resoldre-ho quan se'n presentés l'ocasió? Això és el que ha fet el govern espanyol amb la llei de costes, que, de nosa, li'n feia una estona. Ho demostren les poques dificultats que el ministre Miguel Arias Cañete ha tingut per aprovar un text amb una denominació tan peregrina com el de “uso sostenible del litoral”, tot i que no n'hi ha cap article específic. D'una banda, el ministre ha tingut una còmoda majoria parlamentària del PP, i de l'altra, amb una oposició que, encara que s'esforci a gesticular el desacord amb la reforma, també és responsable de la sort d'una llei enterrada en vida, lentament però progressivament.

Des de la seva aprovació, l'any 1988, la llei va generar incomprensió i por, d'altra banda justificades. Es volia deixar enrere dècades d'orgia destructora per reconvertir un país amb sensibilitat mediambiental i impulsar la recuperació d'espais malmesos. Evidentment, el repte no era fàcil i la llei tenia tot el vent en contra. Fins i tot aquells que hi tenien molt a perdre van acabar veient-hi la part positiva: l'aplicació de la llei esdevingué lenta i permissiva. Però no va ser fins a les polèmiques afectacions a urbanitzacions senceres i a la proximitat de la caducitat de més d'un miler de concessions (l'any 2018) que es va trobar el moment propici per sentenciar-la. El resultat és un projecte de llei que, si bé reconeix una sèrie de drets i garanties als titulars que legítimament ocupen espais afectats (com ara la possibilitat de fer reformes i la transmissió de concessions), obvia l'esperit original, que no era altre que la protecció de la costa.

Tant és així, que per entendre el canvi de rumb de la llei no cal endinsar-se gaire en el text. N'hi ha prou amb recordar les “mesures pancarta” que el govern de l'Estat ha utilitzat per defensar la necessitat imperiosa de reformar-la: la pròrroga de gràcia de les concessions vigents per a un període de 75 anys i la desafectació de certs nuclis totalment urbanitzats i amb trets força singulars, com és el cas de la marina d'Empuriabrava. Tot plegat significa, ni més ni menys, deixar per a altres generacions el problema de les construccions que ocupen la zona de defensa de la costa (la platja, sobretot) i, evidentment, significa l'omissió del perill que tot això comporta.

Darrere d'aquestes propostes, que han capitalitzat l'interès públic, n'hi ha d'altres que han passat desapercebudes i que tampoc no promouen la protecció del litoral. En el projecte es proposa, per exemple, revisar a la baixa l'abast d'algunes platges, examinar de nou els atermenaments, reintegrar terrenys que abans eren de domini públic i desafectar-ne alguns de limítrofs amb passejos marítims. En resum, tot un assortiment de modificacions que tenen més a veure amb la legalització de construccions i amb l'especulació que no pas amb la salvaguarda del litoral. I això, encara que alguns pregonin a tort i a dret les bondats de les guinguetes de platja i l'arribada de més inversors al litoral, és un pas enrere en tota regla i alhora un fracàs col·lectiu amb conseqüències imprevisibles.