Opinió

Recordant Josep Pallach

Si podem reivindicar
el dret a decidir és gràcies a homes
com Josep Pallach

Entre els comentaris que el trencament de la disciplina de grup en el PSC el dia 16 passat en ocasió de la votació d'una proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, em va cridar l'atenció, no recordo qui el va fer, un comentari que deia que “el 1977 va morir Pallach, el 2014 l'han enterrat”. Em sembla percebre-hi una reivindicació de l'enyorat Pallach, tot i que per mi tant la indisciplina com la reacció de la cúpula del partit, que ja es perfilaven en declaracions prèvies, més aviat es podrien mirar com una resurrecció.

El mandat imperatiu avui fa referència a la relació entre el partit i el diputat proposat per ell. Si els diputats no es dobleguen als acords del grup o a indicacions del partit en les votacions en què hagin participat apartant-se'n, ens trobem davant una decisió de consciència i no pot ser qüestionada per cap concepte, moral o jurídic. Les votacions dels tres diputats –que precisament s'avenien amb el programa electoral del PSC– són inatacables. Antonio Balmón afirma que van obeir a motivacions espúries. Marina Geli diu que es van fer per coherència. Els tres diputats no han d'explicar les motivacions, es troben en el programa electoral del PSC. És a Pere Navarro i a Antonio Balmón a qui correspon explicar les motivacions de l'incompliment del programa electoral. Ho han de fer per coherència. Sobretot perquè en política coherència vol dir decència.

la matinada de l'11 de gener de l'any 1977, dos dies després de la cloenda del Tercer Congrés del Partit Socialista de Catalunya –denominació que acabava d'adoptar el Reagrupament– celebrat al Col·legi d'Advocats de Barcelona, Josep Pallach ens va deixar. Josep Pallach pertany a un grup privilegiat de personatges històrics, el d'aquells les conviccions dels quals en el transcurs del temps fins i tot els seus més acarnissats contradictors les accepten i en fan la seva pròpia política. S'ha especulat molt sobre el que hauria pogut ser la història de Catalunya si no hagués desaparegut. Ningú no ho pot dir. Però sí que tothom pot afirmar que hauria estat diferent. Sabia que la democràcia només pot mantenir-se quan la sostenen una majoria sòlida de ciutadans que abracen uns valors irrenunciables. Va tenir sempre confiança en un d'aquests valors, en Catalunya. D'ell és la frase: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau.” És molt més que una figura històrica important, és una referència obligada per als que creuen en la força immensa de la llibertat.

No cal preguntar-se com hauria sigut Catalunya si Pallach no hagués desaparegut. Catalunya en aquests moments reclama l'exercici del dret a decidir gràcies al fet que hi va haver persones com Josep Pallach i altres, com ara Ramon Trias Fargas, Heribert Barrera i tantes més, que van tenir molt clar el sentit del sacrifici en el present i el valor irrenunciable que és Catalunya de cara al futur.

Sovint penso en quina seria la seva posició ara. No em costa de creure que seria d'una ferma serenitat, coherent amb les seves conviccions. Si podem reivindicar el dret a decidir és gràcies a homes com Josep Pallach. El seu mestratge, el seu patriotisme i la seva anàlisi no van morir el 1977, ni se'ls va enterrar el 2014, ni tan sols se'ls va ressuscitar en la històrica votació al Parlament del dia 16. Són part del nostre patrimoni polític. Gràcies Marina, gràcies Núria, gràcies Joan Ignasi, la vostra coherència m'ha recordat la de Josep Pallach.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.