Opinió

Tribuna

Estat de no-dret

Elisenda Paluzie, flamant presidenta de l’ANC, va dir a El Punt Avui de 15 d’agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma. Cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta.

En diverses ocasions m’he referit a la diferència entre el marc conceptual espanyol i el marc conceptual català, la qual diferència he sintetitzat afirmant que l’espanyol manifesta una voluntat de domini, mentre que el català manifesta una voluntat d’existir. Quan després de múltiples i vexatòries retallades (recordem l’expressió “cepillado” d’Alfonso Guerra) del projecte de modificació de l’Estatut de 2006, el Tribunal Constitucional, amb la sentència 31/2010, no va respectar el pacte entre el Parlament de Catalunya i les Cortes Generales ni tampoc el resultat del referèndum del cos electoral de Catalunya, segons Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla i rellevant comentarista polític, va perpetrar un “cop d’estat” que suposava la destrucció de la Constitució espanyola de 1978.

En el moment de la transició es volia una democràcia sense condicionants i es va admetre la necessitat de substituir un Estat que feia del centralisme un instrument d’opressió per un que harmonitzés la diversitat i la unitat. Es va imposar una exigència de consens el qual va funcionar, excepte en l’elaboració, precisament, de l’Organització Territorial de l’Estat, on la seva manca es va suplir amb ambigüitats i indefinicions. En la STC 31/2010 van aflorar aquelles ambigüitats i indefinicions i ara se’n paguen les conseqüències. I també m’he referit sovint al concepte d’estat de dret. El meu article d’El Punt Avui del 2 d’octubre de 2017 el titulava “No és un estat de dret”. La noció d’estat de dret està inscrita en la Carta de les Nacions Unides, i la Declaració Universal dels Drets de l’Home de 1948 subratlla que “és essencial que els drets de l’home siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”. A conseqüència de la destrucció de la Constitució, va quedar buit de contingut l’article 1. Espanya no és un estat de dret. És, doncs, un estat de no-dret? La comunitat científica fa temps que es pregunta sobre la necessitat de definir la frontera entre estat de dret i estat de no-dret.

Amb la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, comenta Javier Pérez Royo, ja seran jutges i tribunals de quatre països europeus que s’hauran de pronunciar sobre l’euroordre dictada pel jutge Pablo Llarena. Cadascun d’aquests països té un ordenament diferent, tant des d’una perspectiva substantiva com processal, a més de tradicions jurídiques distintes i experiències històriques pròpies que el diputat del PP per Àvila, Pablo Casado, va recordar. En realitat, l’Estat espanyol, si és que existeix com a tal, no ha volgut mai ser un estat de dret i ha utilitzat el concepte com a arma d’opressió i instrument de tirania, és a dir, s’ha comportat com un estat de no-dret.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.