Opinió

La dieta de Proust

Menjar és una activitat molt important de les persones, però no sempre ho és dels personatges literaris, que moltes vegades sembla que no mengin

Menjar és una activitat molt important de les persones, però no sempre ho és dels personatges literaris, perquè en moltes obres de ficció no se'n parla i sembla que els seus protagonistes no mengin. Això no passa en l'obra de Proust. Llegíem fa poc, al suplement Cultura d'aquest diari, un article de Josep Miquel Sobrer dedicat als ous ferrats a l'estil de Marcel Proust, on es comenta com pot arribar a ser “íntim i expeditiu, satisfactori amb una mena de noblesa plebea”, un plat amb un parell d'ous ferrats amb oli. I a la revista El Temps, aquest mateix febrer, Joan Francesc Mira es refereix al conegut passatge en què l'autor francès descriu com el sabor d'una magdalena sucada en un te, que Mira qualifica com “la pasta més il·lustre i famosa de la literatura contemporània”, li evoca amb força alguns moments de la seva infantesa (bé que, a partir de la descripció de Proust, s'ha posat en dubte que es tractés d'una veritable magdalena tal com l'entenem avui). La cuina i la tradició gastronòmica francesa són tan rellevants en l'obra de l'escriptor francès que Anne Borrel, secretària de la Societat d'Amics de Marcel Proust, amb la col·laboració del xef Alain Senderens, el 1991 va publicar el llibre Proust. La cuisine retrouvée, que ha estat qualificat com la cirereta del magnífic pastís que és A la recherche du temps perdu.

A la versió catalana d'El temps retrobat llegim descripcions com aquestes: “No conec gaires llocs on la simple amanida de patates sigui feta com aquí, amb patates que tenen la fermesa dels botons d'ivori japonesos”, o “un rèmol que no té res a veure amb aquells rèmols passats que serveixen a les taules més luxoses i als quals, amb els retardaments del viatge, se'ls han dibuixat les espines a l'esquena”. Gràcies al company d'universitat Miquel Raufast, expert en història medieval i bon lector de literatura de tots els temps, he conegut dues obres que aporten dades sobre les relacions entre Proust i el menjar: Cómo cambiar tu vida con Proust, d'Alain de Botton, i Monsieur Proust, en la qual Georges Belmont recull els records de Céleste Albaret, la majordoma de l'escriptor. Pel que sembla, Proust va passar de ser un bon gurmet, a casa i, sobretot, fora de casa (al Ritz de la plaça Vendôme, per exemple), a fer només un àpat, prou complet, un cop al dia. Aquesta és una descripció que el mateix escriptor va fer a un metge d'un d'aquests àpats: dos ous amb salsa de crema, una ala de pollastre rostit, tres croissants, un plat de patates fregides, una mica de raïm, cafè i cervesa (normalment la preferia al vi, encara que al Ritz bevia xampany). No és estrany, menjant així, que tingués restrenyiment i hagués de prendre laxants. Als darrers anys de la seva vida escrivia sobretot de nit, i ja només s'alimentava, amb horaris ben irracionals, de dues bones tasses de cafè amb llet i dos croissants al dia, i a vegades només prenia cafè. És evident que es tracta d'una dieta irracional del tot, encara que si n'analitzem l'aportament de nutrients (poques calories i proteïnes, greixos massa saturats, gairebé gens de fibra, i pocs minerals i vitamines, sobretot la C), no és pitjor que algunes dietes miracle que ara s'estilen gràcies al valor nutritiu de la llet, que els croissants en certa manera complementen. Segur, això sí, que Proust es devia aprimar. Els que promouen dietes rares com a grans novetats per perdre pes podrien proposar aquesta, que seria ben “original” i tindria una indubtable pàtina intel·lectual pel fet de venir de qui ve.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.