Opinió

Quan el vaixell s'enfonsa

No conec cap industrial tèxtil que liquidés la fàbrica i quedés escurat

El vaixell al qual em refereixo és l'empresa. Des de sempre hi ha hagut empreses que s'han enfonsat per raons diverses. No em refereixo a la liquidació ordenada i de comú acord, sinó a l'ensorrada traumàtica, bé per un procés judicial –concurs de creditors o fallida– o pel tancament salvatge de la fàbrica.

Les empreses tenen tres protagonistes: els empresaris, executius o no, que aporten capital; els treballadors amb contracte, i els proveïdors, que tenen factures pendents. Quan una empresa s'enfonsa en poden viure les conseqüències els tres protagonistes o només un o dos. La meva generació utilitzava un símil mariner, aplicable a la fi d'una empresa o d'uns empresaris: l'honor del capità exigeix que s'enfonsi amb el vaixell, com va fer el del Titanic. M'agradaria recordar aquí el comportament dels empresaris catalans, d'acord amb la meva memòria. He conegut personalment i he tractat poc o molt els empresaris catalans dels darrers 40 anys i he estudiat el comportament de molts d'ells en els últims dos segles. Deixaré que aquests descansin en pau i em referiré a aquells que he conegut o que conec. Per raons òbvies, no en diré el nom.

En primer lloc, hi ha els empresaris barruts, que ni tan sols es mullen quan el vaixell s'enfonsa. No n'hi ha gaires, però n'hi ha. És clar que sovint han de canviar d'aires, perquè algú els empaita, després de la desfeta. Però n'hi ha que han aconseguit mantenir-se força discretament, al marge dels mitjans de comunicació, i passen totalment o parcialment desapercebuts.

Després trobem els empresaris que estan disposats a mullar-se quan el vaixell s'enfonsa, però no a anar més enllà. Tracen una línia vermella, que fixa fins on estan disposats a perdre. Clarament, no estan disposats a ofegar-se. No dic que siguin deshonestos, tan sols que no tenen el sentit de l'èpica del capità que s'enfonsa amb el vaixell. A vegades, el vaixell té una via d'aigua tan grossa que no es pot salvar en cap cas. És el que es va donar sovint en la crisi del sector tèxtil durant els darrers 30 anys del segle passat. Totes les empreses del sector tèxtil tradicional van haver de tancar, però algunes ho van fer bé, liquidant correctament el treballadors i pagant els deutes, i d'altres ho van fer molt malament, deixant els treballadors al carrer i els proveïdors penjats. Ningú dubta que els empresaris van perdre una part del seu patrimoni, però rarament la totalitat. De fet, no conec cap industrial cotoner, llaner o seder, que liquidés la fàbrica i quedés escurat. La línia vermella era el raconet, que els permetia continuar amb el mateix nivell de vida i assegurar-se la vellesa. A vegades, la venda del solar de la fàbrica ensorrada permetia crear el raconet. Vaig conèixer un empresari cotoner que va modernitzar la maquinària i va fer grans esforços econòmics, però va acabar tancant. M'imaginava que era dels que ho havien deixat tot a l'empresa, fins que en un diari i en parlar d'un banc en crisi sortia el meu amic amb un saldo de 400 milions de pessetes. Era el seu raconet.

La setmana vinent seguiré amb els capitans d'indústria i el seu vaixell enfonsat. Tocarà parlar del sector financer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.