Opinió

L'esquerra serà rupturista o no serà

El fracàs de l'esquerra tradicional ve per la subjugació als grans interessos corporatius

En els darrers anys, els politòlegs s'alarmen davant l'emergència d'una nova ultradreta. Tanmateix, el seu creixement es pot explicar fàcilment. Són les mosques que s'alimenten del cadàver de la socialdemocràcia, la constatació que el model d'esquerres d'acceptació dels valors capitalistes i la resignació enfront del model globalitari ha implicat el seu irreversible descrèdit. La violació del pacte social de postguerra mundial, mitjançant la imposició del neoliberalisme, ha tingut com a conseqüència la multiplicació exponencial de les desigualtats. Enfront d'això, la socialdemocràcia europea no només no ha oposat resistència, sinó que ha esdevingut el seu col·laborador necessari. Al seu torn, aquest col·laboracionisme ha deixat políticament òrfena bona part de la societat europea. D'aquí que molts comencin a pensar solucions rupturistes.

Arreu del continent estan sorgint diversos projectes polítics propositius, i que representen una esmena a la totalitat al capitalisme despietat que la classe política assumeix sense recances. En poc temps, espais com ara la CUP, Procés Constituent i Podem, observats amb admiració i enveja per la vella esquerra marxista, han anat bastint un discurs polític afirmatiu, igualitari, i enfrontat obertament al consens polític neoliberal fonamentat en la supremacia dels rics. Tota aquesta constel·lació de grups posseeixen elements programàtics comuns, encara que llenguatges i tradicions organitzatives diferents. Tot i això, diferents estudis demoscòpics apunten que ja podrien representar entre una cinquena i una quarta part dels vots emesos, la qual cosa els converteix en un actor transcendent. La virtut d'aquests col·lectius és que han sabut presentar candidatura a l'orfandat política de molta gent que no accepta resignar-se a la certesa de veure empitjorar les seves vides en aquest procés d'acumulació d'uns pocs a canvi de la despossessió de la majoria.

No és cap secret que no sortirem de la crisi, perquè ens trobem davant d'una crisi sistèmica. El model fonamentat en l'apropiació d'uns pocs a partir de l'expropiació col·lectiva de drets, resulta terriblement tòxic. D'aquí que l'única solució possible passi irremeiablement per una esmena a la totalitat de les regles del joc i la proposta d'un contramodel fonamentat en bases radicalment antagòniques. D'uns anys ençà s'ha anat forjant un programa que busca posar lletra a la música altermundista. I comença a haver-hi un consens tàcit que passa per propostes com ara una renda garantida de ciutadania, l'expropiació dels bancs, la consideració de l'habitatge o l'ocupació estable com a dret garantit, el blindatge dels serveis públics, la domesticació del capital, o tantes altres qüestions condensades en el decàleg elaborat, a nivell català, pel Procés Constituent. En un llenguatge religiós, aquesta mena de deu manaments poden resumir-se en un d'evangèlic: repartir el treball i la riquesa. I que ja ha tingut alguna traducció com ara l'establiment d'una renda mínima i una de màxima que posi fre a les creixents desigualtats, problema central de les societats contemporànies.

En altres termes, tot aquest conjunt de moviments de fons, que poden prendre forma en una mena de “front ampli” que consensuï un programa i formes de representació política, sigui capaç de proposar una veritable revolució antineoliberal: la col·lectivització de la riquesa financera. La clau consisteix precisament en el control ciutadà d'uns capitals més teòrics que reals (parlem de diners ficticis, generats a partir del deute). En altres termes, si en les societats agràries la clau estava en el control de la terra, avui aquesta es troba en l'apropiació i gestió col·lectiva del capital financer, l'expropiació d'aquella riquesa que controlen les grans fortunes i la divisió de les grans multinacionals en empreses controlades per la ciutadania políticament organitzada. Pot resultar molt subversiu, tanmateix el fracàs de l'esquerra convencional ve motivat per la resignació a administrar la misèria i la subjugació als grans interessos corporatius. Les esquerres si pretenen tenir futur han de ser rupturistes, fonamentades en una redistribució radical del treball i la riquesa. Si més no, propiciar una revolució en la mentalitat col·lectiva un nou consens social que passa necessàriament per la igualtat com a fonament d'un nou paradigma polític. En termes evangèlics: repartir treball i riquesa, igualar drets i oportunitats, entendre que la llibertat no és possible sense igualtat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.