Els anys del peix al cove

Catalunya va sortir del període inicial de la Transició democràtica amb un balanç econòmic decebedor. Mentre que bascos i navarresos havien mantingut el concert econòmic, que els garantia prou solvència per portar a terme les seves pròpies polítiques, Catalunya havia quedat inclosa en el paquet de comunitats regides per la LOFCA,
la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, en què el cafè es repartia teòricament a tothom igual. A l'hora de la veritat, però, el cafè català s'aigualia perquè en virtut de la invocada solidaritat territorial –també anomenada mecanisme d'anivellament–, Catalunya veia com els seus recursos per càpita minvaven extraordinàriament, fins al punt d'invertir la posició que de manera natural li tocaria en el rànquing de PIB per càpita de les comunitats autònomes.

Convergents i socialistes es culpen mútuament de no haver defensat amb prou insistència un millor finançament per a Catalunya quan es posaven les bases de l'Estat espanyol postfranquista. Sigui com vulgui, el fet és que l'infrafinançament català ha estat un dels motors que ha empès el país cap a posicions majoritàriament independentistes, després que fracassessin els intents dels governs Pujol i dels tripartits d'assolir un finançament just per al Principat.

A partir del 1982 la política de CiU, que governarà durant 23 anys la Generalitat, serà la del tacticisme polític també en matèria econòmica; la política que ha passat a la història com la del “peix al cove”. Una estratègia negociadora que ha contribuït a generar una imatge de victimisme dels catalans que, unida al tòpic de la gasiveria, ens ha perjudicat enormement i que la caverna mediàtica espanyola ha aprofitat per desprestigiar Catalunya. Serveixi com a exemple aquesta frase del periodista i escriptor Lorenzo López Sancho, que el 1994 publica a l'ABC: “Los catalanes como los judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”.

El president Pujol, segons explica ell mateix en el tercer volum de les seves memòries, entén la política del peix al cove com una manera d'anar “aconseguint coses concretes previstes en el programa i que van configurant el projecte global. És a dir, no és tot el que volem, però de moment tenim això”. Una política pragmàtica, dit d'altra manera, un exercici de realpolitik en què el que prima és anar esgarrapant d'un estat central i centralista petites concessions per anar construint el país.

Jordi Pujol es pot permetre collar l'executiu espanyol de torn gràcies a la força que li donen les urnes. El 1982 el PSOE governava amb majoria absoluta a Espanya, i a partir del 1984 ho farà CiU a Catalunya. Una posició que els nacionalistes revalidaran el 1988 (malgrat perdre tres diputats al Parlament) i el 1992 (quan en tornen a guanyar un respecte a la legislatura precedent). CiU continuarà guanyant eleccions, però la seva posició política a Catalunya es debilitarà en els comicis de 1995 i 1999. Fins que el 2003, tot i guanyar en escons, per primer cop el PSC supera els nacionalistes en vots absoluts i Pasqual Maragall arriba a la presidència gràcies a un acord tripartit amb ERC i ICV-EUiA.

El nacionalisme català té clar que ha d'aprofitar qualsevol posició de força per revertir la situació de dèficit fiscal, que el 1986 ja es calculava que era del 9% sobre el producte interior brut català. Fruit de les negociacions amb el PSOE des de la seva arribada al poder, el president Pujol aconsegueix del president espanyol (amb qui acabaria travant una forta amistat) el 1985 el compromís de revisió del sistema de finançament autonòmic abans que acabi l'any, tot i que González avisa que no dotarà el pressupost dels diners necessaris per posar-lo en pràctica fins al 1987.

Com passa sempre, el sistema que s'acordi per a Catalunya es farà extensiu a la resta de comunitats autònomes de règim general. Amb tot, Pujol, que només té un “acord verbal”, acull la proposta amb reserves i avança que pressionarà González i el ministre d'Economia, Carlos Solchaga, perquè s'apliqui el 1986. En qualsevol cas, el president català considera que l'esgarrapat és millor que el sistema de finançament vigent. Segons les seves dades, el 1985 Catalunya rep 16.000 pessetes per habitant, lluny de la mitjana estatal, que està en 27.000 pessetes i a anys llum de les autonomies de règim foral, que en perceben 93.000 per cap. Per la seva banda, el líder de l'oposició, el socialista Raimon Obiols, considera que els dos mandataris “han coincidit en el diagnòstic de la situació” i que l'Estat té la intenció de corregir el greuge.

El 1986 el PSOE revalida la majoria absoluta, cosa que li permet marcar els tempos de la negociació amb Catalunya. Al davant, però, tenia un president català que també havia revalidat la majoria absoluta a les urnes i que acabava de superar la querella que el mateix any de la seva victòria electoral li havia presentat la fiscalia general encapçalada per Carlos Jiménez Villarejo pel cas Banca Catalana, per bé que el cas no quedaria definitivament tancat fins al 1990. Sigui com vulgui, González compleix la paraula i s'aprova un nou sistema de finançament autonòmic.

Ara bé, l'aprovació del nou sistema no arreglarà el problema del finançament de Catalunya, com ho demostra el fet que des del 1986 fins al 2009 s'arriben a acordar cinc models diferents per dotar de recursos les comunitats autònomes. Tot i que l'acord de finançament es va promoure com el “sistema definitiu” que havia de resoldre els problemes financers catalans, també es van vendre així els del 1987 i els del 1992, tots dos acords multilaterals assolits en el Consell de Política Fiscal i Financera. Aquest darrer establia que un 15% de la recaptació en concepte d'IRPF quedaria en mans de les comunitats autònomes, tot i que n'hi va haver quatre que no van validar el pacte ja que el consideraven lesiu pels seus interessos.

Aquest darrer acord, que CiU assoleix aprofitant la debilitat dels socialistes, que han perdut a les urnes la majoria absoluta i que només han aconseguit 18 diputats més que el PP, l'encaixen molt malament diversos dirigents socialistes. El més influent d'ells, Alfonso Guerra, defensa un pacte de legislatura amb Izquierda Unida per evitar el que qualifica de “xantatge” dels nacionalistes. Els columnistes d'El Mundo, El Tiempo, Época i altres mitjans cavernaris se sumen a les crítiques pel pacte amb Catalunya. L'escriptor i periodista Javier Martínez Reverte escriu que “els catalans volen que els paguem una sanitat com la sueca mentre que l'espanyola continua al llindar del desastre” i el conseller d'Afers socials de la Junta d'Andalusia acusa els catalans de voler “pagar la sanitat amb els diners dels andalusos”.

Paradoxalment, però, els més beneficiats pel nou model de finançament són els andalusos, els quals també veuen com els augmenten els subsidis agraris –el conegut PER–, de manera que amb menys jornades poden accedir al cobrament del subsidi. El mateix passa a Extremadura. Les crítiques, però, no minven. Ramón Cotarelo, avui defensor del dret a decidir de Catalunya, escriu al Diario de Burgos el 1993: “El poder pretén una concessió de tan descarat privilegi a favor de Catalunya que no aconsegueix fer-la deglutir ni als seus seguidors més incondicionals.”

Fins i tot Manuel Chaves,
un dels barons socialistes més influents i president de la
Junta d'Andalusia, no pot contenir-se i declara públicament: “El problema d'aquest atracament és la dificultat per trobar proves que demostrin que ho és. Si ho és, no ho sabrem del cert fins d'aquí uns anys. Els nois de Pujol han fet un treball net. No és fàcil trobar un motiu per linxar-los, maleït sia.” I això que encara hem de plantar-nos al 1996, l'any del pacte del Majestic entre Convergència i Unió i el Partit Popular... Més peix al cove.